Independentisme estructural

Jordi Pujol diu que “només l'acti­tud inde­pen­den­tista ens podrà sal­var”. Amb el temps hem com­pro­vat que Pujol té una qua­li­tat única: és un d'aquells polítics de dis­curs essen­cial, que fins i tot quan recorre a l'ús de figu­res retòriques ho fa per bus­car la ver­ti­ca­li­tat, per con­nec­tar d'una manera col·loquial i alhora rigo­rosa amb el gruix sen­cer de l'esfera pública. Amb el temps també hem des­co­bert que de Pujol cal inter­pre­tar no només els silen­cis i les eva­si­ves tipus “avui això no toca”, sinó fins i tot el seu pro­ver­bial tar­ta­mu­deig estos­se­gat. Tres-cents anys després dels decrets de Nova Planta, Jordi Pujol, tan­tes vega­des com­pa­rat al vir­rei de Cata­lu­nya, diu que només l'acti­tud inde­pen­den­tista ens podrà sal­var. I que­dem enllu­er­nats per aques­tes cinc parau­les (només, acti­tud, inde­pen­den­tista, podrà i sal­var), sense ser capaços de des­triar quina d'elles ocupa una jerar­quia pre­e­mi­nent. Atu­rem-nos en la paraula acti­tud. Alerta. Trac­tant-se de Pujol fins i tot les esclet­xes tenen sen­tit. “Tenir una acti­tud inde­pen­den­tista” és mati­sa­da­ment dife­rent que “ser inde­pen­den­tista”. Més enllà de la incon­tes­ta­ble evo­lució ideològica de Pujol, ser­vida amb tots els ele­ments psi­co­dramàtics pro­pis d'un bon serial tele­vi­siu que bar­reja l'alta política amb el clímax emo­ci­o­nant d'un pare que per fi veu la llum i abraça la visió pri­ma­ve­ral del seu fill Oriol, cal no obli­dar que el nos­tre expre­si­dent con­ti­nua apel·lant a l'inde­pen­den­tisme estruc­tu­ral. Què és l'inde­pen­den­tisme estruc­tu­ral? Durant molts anys ha estat l'ariet (Des­perta ferro!) de Con­vergència i fins i tot dels soci­a­lis­tes a l'hora de nego­ciar amb el govern cen­tral: si no ens doneu aques­tes minúcies, les hor­des inde­pen­den­tis­tes escla­ta­ran i ges­ti­o­na­ran, ara sí, totes les lògiques i tem­pos de l'eman­ci­pació final. És a dir, l'acti­tud inde­pen­den­tista i l'inde­pen­den­tisme estruc­tu­ral són una reducció de l'inde­pen­den­tisme a la con­dició de simu­la­cre. Amb tots els res­pec­tes per la figura homèrica de Pujol ara cal pre­gun­tar-nos si, en aquest punt del guió, l'inde­pen­den­tisme estruc­tu­ral és gaire efec­tiu per espan­tar Madrid i si no gene­rarà noves frus­tra­ci­ons entre l'inde­pen­den­tisme un cop hagi com­plert la seva funció, mera­ment estruc­tu­ral. Pot­ser seria desit­ja­ble que a Pujol l'inde­pen­den­tisme no estruc­tu­ral l'avancés per la dreta, sense que ell, ni que fos per una sola vegada en la història, s'adonés de res.