La néta

La nena tenia sis anys quan els pares la van por­tar a veure el mar. Vivien en un poble de l'inte­rior, entre el desert i la mun­ta­nya, de la província d'Alme­ria. I just en aque­lla platja, enmig de les emo­ci­ons inten­ses del moment, a la nena se li va acu­dir pre­gun­tar per l'avi. La res­posta va ser lacònica: “Es va morir.” Res més. La nena va sen­tir dolor i va sen­tir el dolor del pare, però tot es va dis­sol­dre en un silenci sagrat que va durar trenta anys. Ara aque­lla nena ja sap que l'avi era un anar­quista que havia emi­grat a Bar­ce­lona, que va llui­tar a la bata­lla de l'Ebre i que va morir a l'exili, en un bom­bar­deig a la França de la Segona Guerra Mun­dial; que la seva àvia va sobre­viure estig­ma­tit­zada al poble durant els anys de la post­guerra; i que quan ella, al cap de trenta anys, va voler par­lar de l'avi (el que s'havia “mort” a la platja el dia que la nena va veure el mar), el seu pare ja pre­sen­tava els símpto­mes d'Alz­hei­mer que van esbor­rar-li la memòria. Per sort, un plec de car­tes de l'avi a la seva dona des de l'exili li han permès esti­rar el fil. Diuen que en les cons­tel·laci­ons fami­li­ars, quan algú des­a­pa­reix, el sis­tema es deses­ta­bi­litza fins que algun dels seus mem­bres agafa la res­pon­sa­bi­li­tat de retor­nar-lo al seu lloc, d'anco­rar-lo en la seva rea­li­tat. Això és el que fa, ara, la nena de la platja. Es diu Maite i lluita per con­ver­tir les seves recer­ques en un docu­ment artístic que en faci­liti la divul­gació. La Guerra Civil ha deses­ta­bi­lit­zat aquest país durant gene­ra­ci­ons. Per la pri­mera, la tragèdia. Per la segona, el silenci. La ter­cera malda per tro­bar, des de la memòria recu­pe­rada, ritu­als de tan­ca­ment que sutu­rin el dolor i la ferida. La Guerra Civil s'ha des­plaçat, final­ment, a les ments dels néts i les nétes dels que la van pro­ta­go­nit­zar. Aque­lla guerra ina­ca­bada es lliura ara –en els dos bàndols– en les inda­ga­ci­ons genealògiques dels joves que es pre­gun­ten qui eren i què van fer els avis que no van conèixer o que ja han per­dut. Franco va dir “La guerra ha ter­mi­nado”, però són les nétes les que es cui­den d'aca­bar-la.