Enganxats al cul i fent llums

D'ençà que s'han endu­rit les nor­mes, han dis­minuït els acci­dents a les nos­tres car­re­te­res. Es corre menys, com es pot com­pro­var a les zones d'entrada i sor­tida de Bar­ce­lona, en què, en gene­ral, tot­hom es manté dins del límit esta­blert. A força de radars, mul­tes i punts res­tats al car­net, és clar. Ara els con­duc­tors ja estan acos­tu­mats a ullar regu­lar­ment el velocímetre, un punt del cotxe que abans sem­blava un acces­sori orna­men­tal. Però això no vol dir pas que hagin millo­rat l'edu­cació viària, la cor­te­sia, les bones mane­res que fan més fàcil la vida al volant. Natu­ral­ment, l'edu­cació viària no és un con­cepte dife­rent de l'edu­cació en gene­ral, i quan parlo de fer més agra­da­ble la vida al volant vull dir també la vida en gene­ral.

Una soci­e­tat apres­sada i impa­ci­ent com la nos­tra con­du­eix de manera espasmòdica, amb les mans cris­pa­des al volant i l'ansi­e­tat a flor de clàxon. Hi ha països en què la car­re­tera és la llei de la selva; aquí no arri­bem a tant, però els cot­xes tenen tendència a tirar-se els uns al damunt dels altres. Com que el del davant sem­pre fa nosa, se'l pres­si­ona perquè acce­leri d'una vegada o perquè deixi pista lliure. Cer­ta­ment, res­pec­tar les distàncies de segu­re­tat està mal vist, s'inter­preta com una con­ducta infan­til que fa per­dre espai i temps als des­pa­ci­en­tats con­duc­tors del dar­rere.

Jo no sé si els radars san­ci­o­nen els cot­xes que van amor­rats al cotxe del davant, però si fos així ho cele­bra­ria. Una cosa és no superar la màxima velo­ci­tat per­mesa i una altra fer-ho a dos pams del cotxe del davant, com el tràiler que por­tes engan­xat al cul i que ocupa tot el mirall retro­vi­sor, i et va fent llums perquè des­a­pa­re­guis. La con­ducció esdevé ales­ho­res una pel·lícula de ter­ror. Segons quina mani­o­bra facis, la bes­ti­assa no tindrà temps de reac­ci­o­nar i, si fre­nes, tens tots els números perquè et passi pel damunt i et deixi llis com una post de plan­xar. Glups!