Opinió

Molta més crisi

En la mesura de les nostres possibilitats més o menys migrades pensem que la crisi no ens reduirà mai del tot la llibertat

Es dóna l'avi­nen­tesa que aquests últims diven­dres de març la feina m'ha dut a Girona i a Tar­ra­gona, dues ciu­tats que estimo molt. Tots dos dies acom­pa­nya­ven: ningú que no estigués al cas del calen­dari no hau­ria dit mai de la vida que no es trac­tava de dies exem­plar­ment pri­ma­ve­rals. A més, el cel era ben clar, aque­lla mena de clare­dat que a l'estiu costa tant de tro­bar, perquè hi sol haver bro­mes (no gaire pesa­des) i calit­ges que l'enlle­ga­nyen o l'ente­ra­nyi­nen. Als par­ter­res dels parcs d'una i altra ciu­tat, colles de joves –els estu­di­ants uni­ver­si­ta­ris– havien deci­dit donar un res­pir a les clas­ses, alleu­ge­rir-se de roba i esca­mar­lar-se al sol.

Era bell, aquell espec­ta­cle! Ho era tant que vaig haver de des­viar la vista de tots aquells cos­sos oferts al sol. No pas per pudor, ni per cap mena de desig incon­fes­sa­ble, sinó perquè –vaig pen­sar jo– no ens podem per­me­tre rabe­jar-nos en aquesta llei d'estam­pes deli­ci­o­ses, estant immer­sos com estem en una crisi estruc­tu­ral, tan pro­funda, de la qual vés a saber quan en sor­ti­rem, si és que n'hem de sor­tir algun dia. Pas­se­jar per Girona a pri­mera hora de la tarda reporta un íntim con­fort a l'ànima: la plaça dels Lle­do­ners, el car­rer del Llop, tots els esce­na­ris que recrea Rafel Nadal en el seu lli­bre. Com llu­eix, la ciu­tat! Però val més no fer-ne gaire cas, de la llum i del color d'ara, i pen­sar que Girona havia estat, trenta anys enrere, una ciu­tat grisa i llòbrega, letàrgica, amb alguna cosa de caser­nari i massa tuf de sotana rància en l'aire: aquest record, com a mínim, fa que ho rela­ti­vit­zis tot una mica més. Espe­ro­nats per la crisi, bus­quem tot­hora refe­rents i imat­ges que s'adeqüin a la misèria del nos­tre pre­sent. Perquè les parau­les, poc o molt, també sos­te­nen la crisi.

Fa qua­ranta anys que freqüento la ciu­tat de Tar­ra­gona, i no recordo ni un sol dia en què no hi hagi tro­bat obres. L'imperi romà, aquí, també va entrar en crisi un dia. I d'ales­ho­res ençà, amb bàrbars o sense, l'imperi ja no va tor­nar a ser mai més el que havia estat (tot i que va con­for­mar d'una manera molt fonda la nos­tra ànima). Quin goig que fa, Tar­ra­gona! Deci­deixo que men­jaré una crêpe a la plaça del Pallol (que se'n diu plaça, però que és més aviat reco­llida i petita com una pla­ceta). No arribo a obrir el lli­bre que estic lle­gint perquè, de cop, sento una veu cone­guda: l'amic J., que hi tre­ba­lla des de fa tres lus­tres. Quina ale­gria! Ara feia dies que no parlàvem. Jo, pru­dent, m'estimo més començar la con­versa fent referència a la crisi. A la crisi mul­ti­sec­to­rial: econòmica i finan­cera, però també la crisi de valors, i la crisi cul­tu­ral, tot en el mateix pack. L'amic i jo con­cloem que el país s'enfonsa (i l'uni­vers sen­cer, al dar­rere), que allò que vam veure cons­truir els pri­mers anys de la democràcia, allò que ens pensàvem que era xauxa a l'època dels Jocs Olímpics de Bar­ce­lona, ara ha entrat defi­ni­ti­va­ment en declivi. Par­lem de la família i dels amics. Dels fills, que garan­tei­xen la con­tinuïtat. ¿Els hauríem tin­gut, si aquesta crisi ens hagués sorprès quinze anys abans? Jo sí, li dic, teme­rari.

Que ningú no es pensi que pre­tenc ser frívol amb una qüestió tan dolo­rosa, que esqueixa tan­tes famílies. Jo també em queixo molt sovint de la meva precària situ­ació labo­ral, i m'empre­nyo amb els que no paguen, que són molts, i pro­clamo que la cate­go­ria d'autònom és, de totes, la pit­jor, perquè és de les poques que no dis­posa de cap mena de xarxa. Però aquesta pri­ma­vera no hi entén, de cri­sis, i, com diu el tòpic, ha vin­gut per que­dar-s'hi. De manera que pot­ser podríem començar no fent tants com­pli­ments al des­as­tre glo­bal. I, com que ja fa molts mesos que hem après a des­pu­llar la nos­tra existència de com­ple­ments, i hem après a dei­xar-la com aquell qui diu en l'esque­let bate­gant, gau­dim del que ens vagi arri­bant, i, en la mesura de les nos­tres pos­si­bi­li­tats més o menys migra­des, més o menys esplèndi­des, pen­sem que la crisi no ens reduirà mai del tot la lli­ber­tat. I que algun dia es deurà aca­bar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.