Genocidi: el nom a cada cosa

Totes les parau­les tenen el seu sig­ni­fi­cat, amb un abast prou defi­nit per exi­gir una inter­pre­tació seri­osa i deli­mi­tada al propi àmbit. Amb tot, és fàcil caure en la temp­tació de donar la volta a alguns con­cep­tes per uti­lit­zar-los a favor de les pròpies teo­ries, més o menys encer­ta­des. Ales­ho­res, les parau­les resul­ten mal­me­ses i es con­ver­tei­xen en sim­ples cari­ca­tu­res del valor que poden tenir, tot i que s'hagin uti­lit­zat per ava­lar argu­ments de rea­li­tat con­tras­tada. En aquesta mateixa secció, el prop­pas­sat dis­sabte dia 24, Assumpció Can­ta­lo­ze­lla argu­men­tava l'espoli cul­tu­ral, econòmic i iden­ti­tari que supor­tava Cata­lu­nya per part d'Espa­nya i França i el qua­li­fi­cava de geno­cidi, amb lle­tra majúscula i fins titu­lar l'arti­cle amb aquest mateix nom. Tal­ment, la tesi de l'arti­cle em genera la neces­si­tat de mos­trar-hi la meva dis­crepància.

Segu­ra­ment Can­ta­lo­ze­lla té sufi­ci­ents raons per con­fec­ci­o­nar una llarga llista de mal­trac­ta­ments soferts per Cata­lu­nya des de la volun­tat expan­si­o­nista de les naci­ons veïnes, molt pro­pen­ses al pillatge i al con­cepte de drets de con­questa. De tot això n'hem par­lat molt, però segu­ra­ment mai no n'hau­rem par­lat prou. Mes, una cosa és aquest con­cepte depre­da­dor i una altra és par­lar de geno­cidi, una noció nas­cuda a mei­tats del segle XX per defi­nir deter­mi­nat com­por­ta­ment que no pot ser uti­lit­zat ale­gre­ment.

Efec­ti­va­ment, el terme geno­cidi fou encu­nyat pel jurista Rap­hael Lemkin, jueu nord-ame­ricà d'ori­gen polonès, al 1944, per defi­nir aquell “crim sense nom” que poc abans havia invo­cat Wins­ton Churc­hill. I, com bé escriu Can­ta­lo­ze­lla, el nom és sug­ge­rit per la fusió de la paraula grega genos (raça) i el sufix llatí cide (de cae­dere, matar). Lemkin inten­tava lle­gir la Xoà com a ple­ni­tud de totes les barbàries come­ses des de l'anti­gor, quan els pobles supe­ri­ors inten­ta­ren des­truir i ani­qui­lar grups ètnics con­si­de­rats infe­ri­ors. Encara, poc després, Han­nah Arendt con­si­de­rava l'holo­caust com a “l'experiència fona­men­tal de la nos­tra època, al mateix temps que la seva misèria fona­men­tal”. Tots eren davant d'una liqui­dació inèdita, que feia necessària la cre­ació d'una paraula per defi­nir-la.

Amb tot, ni els matei­xos pro­ces­sos de Nurem­berg van jut­jar cap geno­cidi, si bé van apun­tar el terme de “crims con­tra la huma­ni­tat” per evo­car “l'assas­si­nat, l'exter­mini, l'escla­vit­zació, la depor­tació i qual­se­vol acte inhumà comès con­tra la població civil”. Fou la reso­lució 96 de l'Assem­blea Gene­ral de les Naci­ons Uni­des que cità i con­demnà per pri­mera vegada el geno­cidi, un fet reforçat per la Con­venció del 9 de desem­bre del 1948, on s'inten­tava defi­nir molt més com a crim suprem con­tra la huma­ni­tat, si bé amb els equi­li­bris forçats per la pressió de la Unió Soviètica. En una apor­tació més con­tun­dent, el jurista holandès Pie­ter Drost dedicà gran part de la seva car­rera a estu­diar el geno­cidi en la història, per aca­bar defi­nint-lo com “la des­trucció física deli­be­rada dels sers humans en raó a la seva per­ti­nença a una comu­ni­tat humana de qual­se­vol tipus”, una defi­nició prou con­tun­dent.

Amb uns pre­ce­dents històrics força bàrbars (els pobles indis de l'Amèrica del Nord, els baulé a la Costa de Mar­fil o els herero al sud-oest africà en són uns clars exem­ples), l'acció oto­mana con­tra els arme­nis ini­cia la llista de geno­ci­dis reco­ne­guts com a tal durant el segle XX. La llista de la barbàrie és sig­ni­fi­ca­tiva: ucraïnesos, jueus, gita­nos, cam­bot­jans, bos­ni­ans i tut­sis ruan­de­sos con­for­men el qua­dre de la infàmia. És per res­pecte als fets i als pobles que els pati­ren que no es pot uti­lit­zar el terme geno­cidi fora del seu con­text. Segur, cal donar el nom ade­quat a cada cosa.