El poder de Barcelona

Ja ho can­tava en Peret durant els Jocs Olímpics: Bar­ce­lona tiene poder. Amb la dic­ta­dura, tot el poder resi­dia a Madrid, però amb l'auto­no­mia, el poder de Bar­ce­lona no ha fet res més que créixer. En la cons­tel·lació de ciu­tats que és Cata­lu­nya, totes tenen llum pròpia, però no bri­llen tant com cal­dria perquè la claror de Bar­ce­lona les enfos­queix.

Una demos­tració pal­pa­ble d'aquest feno­men la tro­bem cada dia en els mit­jans de comu­ni­cació. En la majo­ria dels que tenen la seu a Bar­ce­lona, les coses impor­tants sem­pre pas­sen a la capi­tal o al seu entorn. Sem­bla que el món s'acabi a les fron­te­res de l'àrea metro­po­li­tana i, si no vius allà, l'has de fer molt grossa per sor­tir al diari, a la ràdio o a la tele­visió. Com a màxim, apa­rei­xeràs fugaçment en el suple­ment local –set­ma­nal– d'un diari o en una des­con­nexió tele­vi­siva, fórmula per­fecta per evi­tar que la resta de cata­lans et vegin.

Tenim a mà dos exem­ples recents d'aquesta pre­potència. Pri­mer: el nou direc­tor del Museu Naci­o­nal d'Art de Cata­lu­nya diu que la marca MNAC no ven prou i que se n'hau­ria de dir MNAC Bar­ce­lona. Segon: en l'actual expo­sició d'art gòtic del mateix museu, s'hi exhi­beix el retaule de Sant Miquel de Cérvo­les (Gar­ri­gues), de Ber­nat Mar­to­rell, que conté uns dibui­xos al carbó fets a la fusta del revers pel mateix autor, i això es pre­senta com un des­co­bri­ment excep­ci­o­nal. Però resulta que el retaule de Sant Pere de Púbol (Baix Empordà), del mateix Mar­to­rell, guar­dat al Museu d'Art de Girona, també té, en el revers, uns esbos­sos de retrats i figu­res fets per l'autor. Resulta que fa més de vint anys que un petit frag­ment d'aquesta fusta, reta­llat i desprès del retaule, s'exhi­beix per­ma­nent­ment al seu cos­tat. I resulta, encara, que en fa més de deu quer tot el retaule es va sepa­rar de la paret –com han fet ara al MNAC– perquè els visi­tants puguin veure aques­tes obres que, segons el dic­ta­ment de Joan Ainaud de Lasarte, són “els dibui­xos més antics que es conei­xen en la història de la pin­tura cata­lana”. De manera que la gran “nove­tat” del MNAC és vella i cone­guda a Girona des de fa un quart de segle. Però ja se sap que, en aquest país, allò que no passa a Bar­ce­lona no exis­teix.