El bon lladre

El pes­si­misme, fins i tot quan és pes­si­misme lúcid, acos­tuma a tenir mala recepció i tot­hom intenta con­ju­rar-lo. En canvi l'opti­misme, fins i tot quan és patològic, sol ser accep­tat amb entu­si­asme. En els ini­cis del reco­nei­xe­ment ofi­cial de la crisi econòmica que patim, va aflo­rar un opti­misme malaltís que pre­sen­tava la crisi com una pos­si­bi­li­tat de redempció. Segons aquest cor­rent d'opti­misme la crisi havia de tenir una funció reor­de­na­dora: gràcies a ella s'anul·larien els sec­tors pro­fes­si­o­nals impro­duc­tius i s'apli­ca­ria un paquet de mesu­res que posa­rien fi als pri­vi­le­gis secu­lars i a mol­tes males pràcti­ques labo­rals, econòmiques i, sobre­tot, finan­ce­res. Snif!

Tres anys després d'aquell ven­da­val opti­mista, i d'una manera molt emblemàtica al llarg d'aques­tes últi­mes set­ma­nes, els ciu­ta­dans de l'Estat espa­nyol estem en con­di­ci­ons d'assu­mir que aque­lla fe en la crisi era una supers­tició, una supers­tició dolça com tants i tants pro­duc­tes opi­a­cis, però del tot enga­nyosa. El cas és que amb l'intent de recap­tar 2.500 mili­ons d'euros pro­vi­nents del diner negre res­guar­dat en para­di­sos fis­cals, el govern cen­tral acaba d'apro­var una amnis­tia fis­cal per a tots aquells impos­tors mul­ti­mi­li­o­na­ris que han eva­dit capi­tal i han estat defrau­dant Hisenda i, per tant, també el con­junt de la soci­e­tat. El mis­satge per a les velles i joves gene­ra­ci­ons és clar: entre els delinqüents encara hi ha cas­tes. Aquesta idea es mate­ri­a­litza d'una manera pràctica: men­tre que la delinqüència comuna és per­se­guida i cas­ti­gada amb seve­ri­tat, la delinqüència de guants blancs és merei­xe­dora d'un catàrtic ritual de puri­fi­cació. No en va la set­mana pas­sada ingres­sava a la presó un home que havia robat un radi­o­cas­set en un super­mer­cat, men­tre dese­nes de delinqüents polítics i finan­cers tenen plena lli­ber­tat de movi­ments, i fins i tot sus­ci­ten aquesta repug­nant admi­ració velada que molts ciu­ta­dans il·lusos els tri­bu­ten.

En aquesta mateix sen­tit de degra­dació es poden inter­pre­tar les exemp­ci­ons fis­cals, arqui­tectòniques i de nor­ma­tiva labo­ral que exi­geix el mul­ti­mi­li­o­nari Shel­don Adel­son per a la implan­tació del com­plex d'Euro­ve­gas i que les diver­ses admi­nis­tra­ci­ons aspi­rants esta­rien dis­po­sa­des a accep­tar. Un estat din­tre d'un estat: és aquesta la nos­tra cir­cumstància. La crisi no només era econòmica. També, i sobre­tot, era cul­tu­ral, cívica, política. Moral.