La fi del món a Girona

El moment és magnífic. Majestuós: la pro­cessó del Diven­dres Sant arriba al seu final. Els mana­ies for­men un mar­cial cordó de guàrdia que es des­plega per l'esca­li­nata de la cate­dral. La mul­ti­tud omple la plaça. No hi ha un espai lliure. Guar­den un res­pectuós silenci i, fins i tot, diríem que con­te­nen la res­pi­ració. De cop, s'apaga la il·lumi­nació i tot es veu envaït per una pro­funda tene­bra. Lla­vors comen­cen a redo­blar els tam­bors, i braços d'homes pugen per damunt dels gra­ons la severa imatge del Crist cla­vat en creu. Ascen­deix horit­zon­tal­ment, com en un llit de mort. Un raig de llum sor­git des de la casa Pas­tors il·lumina la figura del cru­ci­fi­cat, i l'acom­pa­nya durant la seva ele­vació. Amb tota segu­re­tat són els ins­tants més màgics en el curs de l'any gironí. No n'hi ha d'altres que s'hi assem­blin. Aquí con­flu­eix la sen­si­bi­li­tat del poble de Girona que, no se sap per quina raó, repe­teix any rere any aquests ritus amb una volun­tat nota­ble. Les diver­ses cape­lle­tes –volem dir con­fra­ries– es repro­du­ei­xen i es con­gre­guen per a aquest espec­ta­cle, i el reno­ven amb obs­ti­nació i entu­si­asme. És un fet sociològic, digne d'estudi.

El clima és tan espec­ta­cu­lar que mai podem evi­tar recor­dar Joa­quim Ruyra, quan escriu que la fi del món a Girona reu­neix mul­ti­tuds de ciu­ta­dans, ater­rits per la imminència del final dels segles, cor­rent amunt, amunt... cap a la cate­dral per dema­nar clemència. Són mas­ses amun­te­ga­des, i infor­mes, que este­nen els braços, bus­cant des­es­pe­ra­da­ment la sal­vació. Lla­vors, davant la por­ta­lada de la seu apa­reix el bisbe Sivi­lla, ves­tit de pon­ti­fi­cal que exhorta a la penitència i impar­teix el perdó de Déu als con­gre­gats i, en un gest insòlit, crida febro­sa­ment, dema­nant que a la vegada, els giro­nins el per­do­nin a ell...! Aquesta visió apo­calíptica cobra ara molt de sim­bo­lisme perquè la fi del món –el món que hem cone­gut– amenaça d'aca­bar-se i atra­par-nos, i no pre­ci­sa­ment per cau­ses físiques. Ara per ara parla el senyor bisbe actual, que cada any diu, si fa no fa, les matei­xes parau­les. Segui­da­ment s'entona el mul­ti­tu­di­nari Crec en un Déu. Crit col·lec­tiu d'afir­mació catòlica que ha tin­gut un arre­la­ment pro­fund en el poble català, i que ha estat símbol i afir­mació –Cata­lu­nya serà catòlica, o no serà–, però que, ara, d'acord amb el que vàrem cons­ta­tar, poca gent recorda o canta. Si no hagués estat pel domini de la mega­fo­nia, no hauríem que­dat gaire bé.

Després tot­hom torna a casa, i s'endre­cen les ves­tes i les arma­du­res fins l'any que ve. Res no can­via. No passa res. És curiós –a tall d'exem­ple– recor­dar que un canonge que va arri­bar a Girona acom­pa­nyant al bisbe Cartañá (el doc­tor Cochs) va inven­tar una con­fra­ria amb el nom de Jesús y los niños (sic). Mig segle més tard, encara oneja el pendó d'aque­lla con­fra­ria, i amb el mateix rètol, en llen­gua cas­te­llana. La pro­fessó de Diven­dres Sant a Girona és immu­ta­ble.