Visió a curt termini

Domina la visió a curt ter­mini, que és la que ens donen els mer­cats mone­ta­ris i la borsa. Entenc molt bé que sigui així, ja que si avui no tens diners i no pots men­jar no et ser­veix de gaire con­sol pen­sar que tens un capi­tal reco­llit i del qual podràs dis­po­sar a mitjà i llarg ter­mini. Posem d'aquí a uns mesos, per pre­ci­sar. És el moment que estem vivint.

Els asses­sors d'inver­si­ons, quan par­len amb un cli­ent que ha com­prat valors cotit­zats a borsa, els acos­tu­men a dir que no seguei­xin el dia a dia, perquè no és bo per a la salut. Negui­teja molt veure unes oscil·laci­ons a la baixa i cal­cu­lar contínua­ment el que hi surts per­dent. El mer­cat indica el que pensa avui, que pot dife­rir molt del que pen­sarà demà. De fet, els mer­cats inter­na­ci­o­nals fa anys que tenen un com­por­ta­ment esbo­jar­rat. Sem­blen tocats per la tra­mun­tana, com diuen d'alguns empor­da­ne­sos.

Con­tra els efec­tes nocius del curt ter­mini només és efec­tiu gua­nyar-se la con­fiança dels mer­cats. I el govern de Mari­ano Rajoy no se l'està gua­nyant. Ni ell, ni els dos minis­tres econòmics, que només es com­ple­men­ten a l'hora de viat­jar i de par­lar llengües. El minis­tre Mon­toro, que és qui té la clau de la caixa, va tenir una actu­ació dis­creta en un govern d'Aznar i la manté en l'actual. No sé ben bé el que li falta; pot­ser una injecció de pa amb tomàquet. El minis­tre De Guin­dos té l'avan­tatge sobre Mon­toro que parla un anglès fluid, té bones rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, sap dis­tin­gir entre el curt i el mitjà ter­mini i s'adona del pro­blema de con­fiança, però sem­bla que té les mans lli­ga­des. El pre­si­dent del govern fa la impressió que pateix de migra­nya i si té un pro­jecte, o no l'acla­reix o som incapaços d'enten­dre'l. Els mer­cats vol­drien veure clare­dat, més que mesu­res econòmiques amb més i més reta­lla­des i acu­sa­ci­ons a les comu­ni­tats autònomes, que no crec que s'enten­guin gaire des de Frank­furt o Lon­dres.

El gar­buix del govern s'incre­menta amb un gover­na­dor del Banc d'Espa­nya, nome­nat pel govern soci­a­lista, que plega el mes de juliol i que no s'entén ni amb De Guin­dos ni amb Mon­toro, i es dedica a pro­nun­ciar dis­cur­sos enve­ri­nats con­tra les cai­xes i con­tra tots aquells que li han fet nosa durant el seu llarg man­dat. Aquest tam­poc pas­sarà a la història com a model d'una bona actu­ació finan­cera. Només és evi­dent que no pot veure el model de cai­xes i que per a ell les comu­ni­tats autònomes són una nosa, que atemp­ten con­tra la “uni­dad del mer­cado naci­o­nal” i para­lit­zen l'actu­ació del Banc d'Espa­nya. És fona­men­tal res­ta­blir la capa­ci­tat de finançar el capi­tal cir­cu­lant.

Si pogués obli­dar-me del govern de Mari­ano Rajoy i pen­sar només en la capa­ci­tat de l'eco­no­mia cata­lana esta­ria tran­quil. A mitjà ter­mini, és clar, o sigui a uns mesos de vista. El pro­blema és que no tenim la clau de la caixa, ni la capa­ci­tat de dis­po­sar dels nos­tres recur­sos. El sec­tor públic català depèn de si un fun­ci­o­nari de Madrid ha deci­dit anar a pren­dre cafè, just quan li tru­quen de la con­se­lle­ria d'Eco­no­mia de Bar­ce­lona. És una manera de dir, però no gaire lluny de la rea­li­tat.