La política dels silencis

Els silen­cis gua­nyen espais en la política democràtica activa. Són silen­cis que es tren­quen només quan s'ence­ten les cam­pa­nyes elec­to­rals i la paraula torna a comu­ni­car mis­sat­ges, pro­gra­mes i pro­me­ses. Des de la nit de la victòria s'entra de nou en un període de mit­ges parau­les, de fugi­des dialècti­ques i d'actu­a­ci­ons con­su­ma­des que s'apro­ven en con­sells de minis­tres o de govern i van direc­ta­ment al Par­la­ment on són rati­fi­cats amb majo­ries sufi­ci­ents.

Les parau­les del pre­si­dent Rajoy són escas­ses mal­grat que els temes que estan en joc són prou impor­tants. No ha dit ni una paraula de la crisi pro­vo­cada per la pre­si­denta Cris­tina Fernández en expro­piar l'empresa energètica YPF, que era pro­pi­e­tat majo­ritària de Rep­sol. Va fer sor­tir, la nit de dilluns, dos minis­tres que ens expli­ca­ren la gra­ve­tat de la situ­ació però que no ens deien què faria el govern espa­nyol sobre una decisió argen­tina que vul­ne­rava les regles del joc i del mer­cat entre dos estats.

Tam­poc ha dit res de l'absurda absència del rei, a Botswana caçant ele­fants, i de la irri­tació que ha cau­sat en la majo­ria de per­so­nes que veuen com el cap de l'Estat ha abu­sat incom­pren­si­ble­ment de les seves com­petències. La democràcia és un ins­tru­ment per trans­me­tre idees, pro­gra­mes, refor­mes i qual­se­vol tema que pre­o­cupi la gent, tant la majo­ria com les mino­ries.

El pre­si­dent Mas parla més. A les ses­si­ons de debat al Par­la­ment i en inter­ven­ci­ons de cap de set­mana o en actes for­mals. Però el pre­si­dent de Cata­lu­nya està atra­pat en la con­tra­dicció en què es mouen avui mol­tes democràcies i que con­sis­teix en la facul­tat de votar i ele­gir governs en un sis­tema naci­o­nal que cada cop perd més poder i més influència en el món trans­na­ci­o­nal. Es governa mirant cap dalt i no cap baix, s'actua en funció del que diran o apro­va­ran instàncies supe­ri­ors i no en funció dels interes­sos de la gent que ha votat i que ha fet con­fiança als governs ele­gits. I això ve de la impos­si­bi­li­tat de ges­ti­o­nar pres­su­pos­tos dels quals no es té el con­trol dels ingres­sos. Ahir mateix ho deia el por­ta­veu Fran­cesc Homs en afir­mar que el govern no podria gas­tar 1.477 mili­ons de més perquè sim­ple­ment no els tenia, encara que una majo­ria del Par­la­ment ho hagués apro­vat així. Tot­hom sap, digué Homs, que això és impos­si­ble perquè sim­ple­ment aquests diners no hi són.

La política és local o naci­o­nal però els pro­ble­mes són glo­bals, i la glo­ba­lit­zació no té regles prou ela­bo­ra­des per asse­gu­rar la garan­tia jurídica dels movi­ments de capi­tals que són els que més deter­mi­nen les polítiques dels governs però sense tenir cap res­pon­sa­bi­li­tat política i molt sovint tam­poc cap con­trol fis­cal. Davant d'aques­tes noves situ­a­ci­ons, molts governs opten pel silenci i només des­per­ten quan el naci­o­na­lisme econòmic dels estats surt per fer val­dre els seus interes­sos esta­tals tren­cant les fràgils regles jurídiques en què es mouen els pac­tes inter­na­ci­o­nals. És el que ha pas­sat entre la pero­nista pre­si­denta argen­tina, Cris­tina Fernández, i l'empresa Rep­sol, que ha estat expro­pi­ada per raons apa­rent­ment patriòtiques. Els aplau­di­ments de la gent que envol­tava la pre­si­denta men­tre feia l'anunci es poden inter­pre­tar com un signe de les noves guer­res econòmiques en les quals l'absència de regles uni­ver­sal­ment accep­ta­des obren pas al desor­dre i al campi qui pugui.

En nom de la des­re­gu­lació es va treure de les com­petències de l'Estat la gestió de mol­tes empre­ses que garan­tien el ser­vei de l'ener­gia, de les comu­ni­ca­ci­ons i del trans­port públic. En un pri­mer moment tot sem­blava que aquest era el camí. Però, pas­sat un cert temps, el que s'ha produït és una mena de com­plot de la por que ja no s'aguanta en la pers­pec­tiva que l'Estat devori la soci­e­tat en una hipotètica situ­ació dic­ta­to­rial, o que la soci­e­tat faci escla­tar l'Estat mit­jançant revo­lu­ci­ons de mas­ses i vio­len­tes. On ens porta aquesta situ­ació és que cada vegada hi hagi més gent exclosa i mar­gi­nada que queda fora dels cir­cuits de la feina, de l'edu­cació i de l'ascen­sor social.

Sor­tir d'aquests cemen­ti­ris de vius en què cada dia hi ha més tom­bes habi­ta­des per gent que encara res­pira, és un dels grans rep­tes que tenen les soci­e­tats moder­nes i democràtiques que no con­tro­len el que passa a la seva gent i que viuen pen­dents d'ins­ti­tu­ci­ons que no han de retre comp­tes davant de ningú. Per por de no rebre l'apro­vació dels que diuen el que s'ha de fer, molts polítics occi­den­tals es refu­gien en els silen­cis o bé en el segui­ment exacte del que pot dir el Banc Cen­tral Euro­peu, el Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal o la Comissió de Brus­sel·les. Fa ja alguns anys que vivim sota l'espec­tre d'aquesta por indi­vi­dual i col·lec­tiva i ens ado­nem que les coses no millo­ren.

Sense por d'errar del tot, es pot dir que avui estem pit­jor que fa un any i, si no can­vien les polítiques, el més pro­ba­ble és que esti­guem pit­jor l'any vinent. No sóc dels que pen­sen que els que fallen són els polítics, sinó les polítiques que es for­mu­len tenint més en compte el que diran des de d'alt que no pas el que interessa als ciu­ta­dans que tre­ba­llen o volen tre­ba­llar, paguen impos­tos i no han per­dut l'espe­rança de recu­pe­rar una certa nor­ma­li­tat de vida. És cert que ens havíem pen­sat que els pres­su­pos­tos es podien esti­rar fins a l'infi­nit sense tenir gaire en compte d'on ni com s'acon­se­gui­rien els ingres­sos. Hem fet una casa gran, agra­da­ble, gai­rebé per­fecta, sense pen­sar que el man­te­ni­ment és car i que les repa­ra­ci­ons de la teu­lada o de les por­tes i fines­tres s'han de fer i s'han de pagar. El silenci de molts polítics, com la de molts ciu­ta­dans, és que no tro­bem parau­les per expli­car i fer enten­dre el que ens ha pas­sat.