Educació

Una de les coses que em fan sen­tir més cofoi en aquesta vida és que tinc amics que es dedi­quen a l'edu­cació. Sí, home, aquests que tot­hom enveja perquè tenen no sé quants mesos de vacan­ces a l'any. Aquests que han d'aguan­tar els fills de mol­tes famílies –cada vegada menys, cert– que es desen­te­nen de l'edu­cació amb l'excusa que per això paguen impos­tos. Famílies que estan con­vençudes que si el fill va bé és perquè és molt llest, però si va mala­ment és perquè el mes­tre és un xim­ple. Opi­ni­ons que de vega­des expres­sen de manera con­tun­dent. No cal que m'esten­gui més, em sem­bla. Per això els governs van donar als mes­tres el caràcter d'auto­ri­tat pública, com a pro­tecció addi­ci­o­nal con­tra el mal humor d'alguns energúmens.

Mol­tes vega­des penso que la gran majo­ria de mes­tres tre­ba­llen no tant pel salari, sinó perquè de debò cre­uen en l'edu­cació. De vega­des s'afirma que l'escola hi és per ense­nyar; i la família, per edu­car. Però aquesta divisió no és tan automàtica. Quan l'escola ense­nya també fa una feina edu­ca­tiva, i de pri­mer ordre. Del que es tracta és que la família, després, no des­faci aquesta gran feina.

Tenim la sort de dis­po­sar d'un pro­fes­so­rat, doncs, que creu en l'edu­cació. Que pensa que és l'eina per gua­nyar el futur. Les auto­ri­tats saben que els mes­tres pen­sen així, i per això els collen d'una manera que els tre­ba­lla­dors d'altres sec­tors no adme­trien.

Però tot té un límit. I no vull pen­sar quina Cata­lu­nya tin­drem si les cir­cumstàncies por­ten els mes­tres al desànim.