Hi ha esperança?

El resul­tat de la pri­mera volta de las elec­ci­ons fran­ce­ses pot ser el pri­mer senyal que la política econòmica de la UE can­viarà. Si Hollande surt ele­git pre­si­dent de Franca a la segona volta la política d'aus­te­ri­tat finan­cera euro­pea començarà a modi­fi­car-se i si la CDU de Àngela Merkel es veu obli­gada, desprès de les pro­pe­res elec­ci­ons legis­la­ti­ves, a fer una coa­lició amb els soci­a­lis­tes i no amb els lli­be­rals com fins ara, aquesta es con­so­li­darà, però res és segur. Man­te­nir una moneda com l'euro amb legis­la­ci­ons labo­rals, finan­ce­res i fis­cals dels estats mem­bres dife­rents i amb nivells de desen­vo­lu­pa­ment i ritme econòmic molt diver­sos en què l'endeu­ta­ment es fa a nivell local i no glo­bal del mer­cat comú i com­par­tit, fa incerta la con­vergència perquè si no s'arriba a la reducció del dèficit públic en certs estats a la velo­ci­tat deman­dada per la Unió, quina és la solució? Si uns estats mem­bres, Ale­ma­nya, Holanda, Àustria, etc., esta­blei­xen una con­vergència ràpida al dèficit zero i els altres, Espa­nya, Por­tu­gal, Itàlia, etc., no poden acon­se­guir-ho perquè la reducció es fa però té com a con­seqüència ine­vi­ta­ble la res­tricció del con­sum i en gene­ral de l'acti­vi­tat econòmica i per tant fa inas­so­li­ble l'objec­tiu, sem­pre con­di­ci­o­nat per dos fac­tors, el que s'ingressa i el que es gasta, es demos­tra­ria per la via dels resul­tats que la solució adop­tada és impos­si­ble d'asso­lir i per tant inútil.

L' incom­pli­ment dels objec­tius de dèficit té dues con­seqüències. Que els Estats mem­bres que la impul­sen, espe­rin i donin més marge tem­po­ral per acon­se­guir-ho, i que els Estats mem­bres que s'esfor­cen per acon­se­guir l'objec­tiu vul­guin seguir-ho inten­tant mal­grat la tensió social i l'esforç econòmic que això suposa i la llu­nya­nia de la con­vergència. Cap de les dues coses és segura. La pri­mera, perquè la raó per a l'espera dels que tenen pressa, dels que tenen les seves eco­no­mies orde­na­des, és man­te­nir l'accés als mer­cats dels estats en difi­cul­tat i això ara no és segur perquè la pressió feta per reduir el dèficit ha por­tat aquests mer­cats a res­trin­git el con­sum i això no ha estat en abso­lut una raó per alleu­ge­rir i fle­xi­bi­lit­zar la seva petició. Es diria que ja ho tenen des­comp­tat. La segona, perquè si els estats en difi­cul­tat tenen la per­cepció que l'esforç pot ser inútil no faran el que és neces­sari per acon­se­guir-ho o per apro­xi­mar-s'hi. Per tant, s'ha de con­si­de­rar que exis­teix una pos­si­bi­li­tat que la con­vergència arribi massa tard en la visió d'alguns estats de l'Unió i per tant s'han de con­si­de­rar qui­nes són les alter­na­ti­ves a aquesta situ­ació.

La sor­tida de l'euro no serà mai una bona solució però pot ser una solució menys dolenta que anys de deflació i manca de crei­xe­ment. Sem­pre que es nego­cia s'han de tenir alter­na­ti­ves i és cert que una sor­tida del euro per­me­tria una deva­lu­ació monetària, la qual cosa rellançaria l'expor­tació, atrau­ria inversió, cre­a­ria inflació però en defi­ni­tiva rellançaria l'eco­no­mia. De la mateixa manera que la sor­tida del patró or va per­me­tre tor­nar al crei­xe­ment al anys trenta, ara això podria tor­nar a pas­sar en relació amb l'euro. Aquesta és una pos­si­bi­li­tat remota que s'ha de con­si­de­rar; no posar encara en prac­tica, però no obli­dar. El man­te­ni­ment de la situ­ació actual durant molts anys és insos­te­ni­ble; a curt ter­mini és difícil però pos­si­ble aguan­tar-la, però només si la seva durada és curta. Hem de pro­cu­rar des­ple­gar les polítiques necessàries per sor­tir de la situ­ació pre­sent i tenir en compte altres alter­na­ti­ves si aques­tes esde­ve­nen exces­si­va­ment dolo­ro­ses per a la població. Arri­bats a certs nivells de manca d'ocu­pació, l'esta­bi­li­tat i la pau social es poden posar en risc perquè començarem a tenir una part de la població exclosa del sis­tema. No es pot arri­bar fins a aquest extrem.

En l'àmbit del que es pot fer ara hi ha ini­ci­a­ti­ves i polítiques que no con­di­ci­o­nen el futur, és a dir, con­ti­nuar o no din­tre de l'euro, i que pro­dui­ran una dina­mit­zació de la nos­tra eco­no­mia. Són aques­tes les que s'han de mobi­lit­zar en paral·lel a la política de rigor pres­su­pos­tari que és ine­vi­ta­ble i dema­nada amb fer­mesa per els nos­tres socis comu­ni­ta­ris. Sane­jar ràpida­ment el sis­tema ban­cari. Reca­pi­ta­lit­zar els bancs amb la con­tri­bució directa del seus acci­o­nis­tes i sota la direcció dels seus direc­tius i sepa­rar de la gestió aquells que han estat a l'ori­gen del pro­blema. Mobi­lit­zar pro­gra­mes per a la millora de la pro­duc­ti­vi­tat de les empre­ses tant pel que fa a la recerca com al finançament de cir­cu­lant, inver­si­ons i expor­tació; l'expor­tació és l'eina bàsica del crei­xe­ment, en espe­cial quan el con­sum intern defa­lleix per la situ­ació defla­cionària de la nos­tra eco­no­mia.

S'han de mobi­lit­zar estímuls a la inversió reduint la car­rega fis­cal d'aque­lles que por­tin al incre­ment de les ven­des i la pro­ducció tant de pro­duc­tes com de ser­veis de les empre­ses. S'han de dotar fons de limi­tat volum indi­vi­dual per finançar nous pro­jec­tes. És aquest el moment en què més abun­den empre­ne­dors i per­so­nes amb idees que començarien un nou pro­jecte si dis­po­ses­sin de fons per fer-ho. S'ha d'esta­bi­lit­zar el mer­cat de l'habi­tatge a tra­ves del llo­guer. Hi ha neces­si­tat de nou habi­tatge però la com­pra és difícil per l'enfon­sa­ment del crèdit hipo­te­cari. L'ajut públic aquí mai serà sufi­ci­ent. Reduir l'estoc immo­bi­li­ari i que aquesta situ­ació de manca de demanda per a la com­pra duri poc és una mesura essen­cial perquè per­metrà recu­pe­rar, encara que no amb el volum ante­rior a la crisi, una acti­vi­tat inten­siva en mà d'obra.

Són aques­tes algu­nes mesu­res que pro­po­sen eco­no­mis­tes de relleu com Anton Cos­tas i ja fa molt el premi Nobel d'Eco­no­mia Paul Krug­man. Hem de pen­sar que hi ha alter­na­ti­ves a la política econòmica euro­pea actual i que arri­ba­ran inde­fec­ti­ble­ment perquè l'actual aug­menta i no dis­mi­nu­eix els pro­ble­mes. Es trac­ta­ria ara de començar a cami­nar en la bona direcció en el marc, cer­ta­ment estret, en què podem fer-ho, de reduir el temps per­dut i de pre­pa­rar-nos per a un futur que serà millor que el pre­sent. El que no es pot fer mai és lamen­tar-se dels pro­ble­mes, patir-los i no fer prou per solu­ci­o­nar-los. El sim­ple fet de tre­ba­llar en la bona direcció encara que sigui amb resul­tats escas­sos ja suposa una dinàmica que almenys en part ajuda les per­so­nes, cosa que és sub­jec­tiva, i els fets i situ­a­ci­ons, cosa que és objec­tiva.