Cap a un estat d'excepció ‘light'

És allò que diuen de l'exèrcit: quan el capità s'enfada amb el tinent, aquest esbronca el ser­gent, el qual es posa a repar­tir càstigs entre la tropa. Ara la Unió Euro­pea amenaça d'inter­ve­nir els estats que gas­ten amb més ale­gria que eficàcia com ara Espa­nya, on de fet ja està inter­ve­nint i con­di­ci­o­nant les deci­si­ons del govern, el qual s'apresta a collar les admi­nis­tra­ci­ons autonòmiques, i aques­tes s'han d'afa­nyar a fer reper­cu­tir la gar­ro­tada en els seus ciu­ta­dans i tot seguit assu­mir un pro­grama d'auto­dis­so­lució de la seva dimensió política, espe­ci­al­ment relle­vant en la mare de totes les auto­no­mies, la cata­lana. Davant d'això els debats par­la­men­ta­ris en el parc de la Ciu­ta­de­lla apa­rei­xen cada vegada més irre­lle­vants; els exces­sos ver­bals entre fac­ci­ons enfron­ta­des no poden dis­si­mu­lar la inu­ti­li­tat de tro­bar-se cada cop més lluny dels llocs on es pre­nen les deci­si­ons, i l'aus­te­ri­tat pro­mo­guda des de la plaça Sant Jaume, d'una banda, arriba tràgica­ment tard, i d'una altra sem­bla donar un exem­ple que ningú no reco­nei­xerà. Les elec­ci­ons anti­ci­pa­des pro­pi­ci­a­rien una com­po­sició del par­la­ment lleu­ge­ra­ment dis­tinta, però fos quina fos poc podria evi­tar com­plir les pres­crip­ci­ons que vénen de molt amunt.

Par­lar de con­cert econòmic, pacte fis­cal o de qual­se­vol excep­ci­o­na­li­tat en el marc espa­nyol és inútil perquè només seria plan­te­ja­ble des de la fide­li­tat a tota prova –res més lluny de les cir­cumstàncies actu­als, en què s'argu­menta que, sense aquest pacte, Cata­lu­nya no tindrà més remei que ini­ciar la via seces­si­o­nista– i perquè el caràcter infi­del i traïdor dels cata­lans és un ingre­di­ent sem­pre pre­sent en la visió del món espa­nyola. En els temps a venir, Espa­nya tindrà molt poc marge de mani­o­bra, i per sota seu Cata­lu­nya, que no és una illa ni un ter­ri­tori foral, no en tindrà cap. Als cata­lans se'ls com­mi­narà a dei­xar d'anar a la seva –excepte pot­ser en algun aspecte menor, com pen­jar la ban­dera en els bal­cons i ense­nyar català als fills com a matèria opta­tiva i no ava­lu­a­ble– en pro del benes­tar gene­ral i l'esta­bi­li­tat euro­pea. Pot ser la fi del cata­la­nisme polític, que, durant poc més d'un segle, va pas­sar d'inten­tar gover­nar Espa­nya d'una altra manera a regir amb cri­teri propi comp­ta­des àrees de l'admi­nis­tració –sem­pre que l'auto­ri­tat, mili­tar per des­comp­tat, no ho impe­dia–; aviat es pot tro­bar sense mit­jans, sense atri­bu­ci­ons i sense capa­ci­tat de reac­ci­o­nar.