Futbol i política

Estem vivint dies inten­sos. Els afi­ci­o­nats al fut­bol (i els no tan afi­ci­o­nats: és una qüestió d'osmosi social) han patit els vai­vens d'un guio­nista enfo­llit que ha vol­gut apro­fi­tar al màxim la bri­llan­tor de la posada en escena. Aquest tipus de focs arti­fi­ci­als sem­pre tenen el risc de petar davant la cara de l'ope­rari de la pirotècnica, però aquesta vegada el guio­nista, tot i segar arran, se n'ha sor­tit. Eufòries, espe­ran­ces, dra­mes, desen­llaços ines­pe­rats, heroïcitat, plors, dig­ni­tat. Pri­mer, amb una dosi ini­cial de pes­si­misme que per­me­tia que l'afi­ci­o­nat encara confiés (deu ser una metàfora) en la solució euro­pea. Després, amb la decepció side­ral de com­pro­var com la bon­dat quasi sem­pre té tots els números per per­dre con­tra el cos­tat fosc. De la vida en gene­ral i del fut­bol en par­ti­cu­lar. Si con­ti­nuem amb la metàfora, i vist el pano­rama, resulta que tenim mala peça al teler si es tracta de revi­far-se a través d'un pro­jecte euro­peu. La pana­cea de tots els mals –i aquest és el ter­cer capítol del serial que ens vol fer creure que el fut­bol s'assem­bla a la vida– podria ser l'ensul­si­ada de l'edi­fici que pro­clama una certa idea espa­nyola de supe­ri­o­ri­tat, ofe­gada en la seva pròpia salsa de supèrbia inau­dita. He sen­tit comen­ta­ris, arran del par­tit del Madrid con­tra el Bayern de Munic, que cla­ma­ven per l'honor patri en con­tra de les mesu­res coer­ci­ti­ves de Merkel. Una mena d'autar­quia reno­vada que feia ser­vir d'emblema l'equip que ha estat emblema de l'Estat durant molts anys. És a dir, aquest any hem estat incapaços de fer front a l'empenta cen­tra­lista, hem per­dut la carta euro­pea i ens hem de refiar d'aquell guio­nista que dèiem per pen­sar que és l'Estat espa­nyol (els seus defec­tes congènits) qui, mal­ba­ra­tant la pos­si­bi­li­tat d'una entesa pacífica, s'enfonsa en el no-res de la petulància que rep el càstig meres­cut per part dels déus.

Tot això és fut­bol i pot­ser en fem un gra massa si es tracta de fer paral·lelis­mes amb la política. Encara n'hi ha més, però. ¿Ja no és pos­si­ble el joc del Barça, expan­siu per defi­nició, davant el que sem­bla una impo­sició gene­ral i assu­mida a favor de les res­tric­ci­ons i l'aus­te­ri­tat, també a la gespa? Posats a jugar-hi, encara hi ha un altre detall que val la pena pon­de­rar. Quants ciu­ta­dans, veient com res­po­nen els seus polítics, els aplau­di­rien just en el moment de la der­rota?