Gràcies, Guardiola

Que el lec­tor no s'espanti. En aquest arti­cle no par­la­rem ni del Tita­nic, ni del caçador caçat, ni de fut­bol. Només par­la­rem a propòsit del fut­bol. Diu­menge pas­sat, en el par­tit Rayo Valle­cano-FC Bar­ce­lona, es va pro­duir un fet que dóna per a mol­tes extra­po­la­ci­ons. Després de mar­car el cinquè gol del seu equip, el juga­dor bar­ce­lo­nista Thi­ago, acom­pa­nyat d'Alves, va mar­car-se un ostentós ball de samba a manera de cele­bració. Puyol, amb grans refle­xos morals, va recri­mi­nar aque­lla cele­bració i va dis­su­a­dir-la expe­di­ti­va­ment. En la roda de premsa poste­rior al par­tit, Guar­di­ola va dema­nar dis­cul­pes per aquell ball, dient que es trac­tava d'un “gest impropi d'un juga­dor del Barça”.

Aque­lla cele­bració ha estat molt comen­tada. Per què? És que pot­ser era la pri­mera cele­bració ofen­siva que es feia al llarg de la història o de la pre­sent tem­po­rada fut­bolística? No, és clar que no. Ni era tam­poc la més insul­tant. ¿És que pot­ser se n'ha par­lat tant perquè els com­po­nents cívics van en aug­ment i cada dia som més exqui­sits des d'un punt de vista moral? Fred, fred. Ales­ho­res, ¿per què ha tin­gut tant de ressò, aquest ball? Perquè hi ha sec­tors que tenen l'ànim d'esquit­xar l'impe­ca­ble com­por­ta­ment ins­ti­tu­ci­o­nal de l'actual FC Bar­ce­lona i, sobre­tot, perquè Puyol i Guar­di­ola van ser autocrítics. És molt pro­ba­ble que si Guar­di­ola i Puyol no hagues­sin reco­ne­gut en públic aquell defecte, els mit­jans no s'hi hau­rien acar­nis­sat tant, i molta gent, ave­sada com està a viure enmig d'acti­tuds man­ca­des d'escrúpol moral, ni tan sols hau­ria adver­tit el caràcter ofen­siu d'aquell ball.

Subrat­llar un defecte propi no sol ser còmode. Autoim­pug­nar-se públi­ca­ment amb la volun­tat sin­cera de ser just davant dels altres i davant d'un mateix, pot resul­tar pro­blemàtic, molt costós i tot. Com posseïts per una atàvica admi­ració secreta per l'auto­ri­ta­risme i la manca de con­si­de­ra­ci­ons morals, hi ha molta gent que con­fon equi­vo­ca­da­ment l'autocrítica amb la feblesa. Als seus ulls tira­nit­zats, moral­ment cecs, la per­sona amb rigor moral es con­ver­teix en vul­ne­ra­ble, en feble. Per això hi ha molta gent que no ana­litza el món en ter­mes morals sinó estric­ta­ment en ter­mes de ren­di­bi­li­tat. Ja no es valora si un fet és just o injust. Només es té en compte si m'és favo­ra­ble o no, si bene­fi­cia els meus interes­sos o no, si qui l'ha pro­mo­gut és dels meus o dels altres.

Un cop més: gràcies, Guar­di­ola.