Poder i astúcia

Fa uns quants dies, par­lant amb un amic sobre política cata­lana, va fer referència a una frase de Josep Pla que –com recull el títol d'aquest arti­cle– deia, més o menys: “Ens cal poder, però, sobre­tot, astúcia.” La frase em va fer pen­sar en una idea impre­cisa, no for­mu­lada, però que sovint em pre­o­cupa. Ja ho fem prou bé, de veri­tat? És cert que un per­cen­tatge impor­tant dels cata­lans i dels par­tits majo­ri­ta­ris volen la inde­pendència? O sim­ple­ment només ho fan veure per no ser menys que el que plan­te­gen les mino­ries radi­cals? En el fons d'aques­tes acti­tuds hi podem tro­bar la intenció d'obte­nir un bene­fici elec­to­ral, encara que a l'hora de l'escru­tini no qua­drin els números?

Hi va haver un moment en la nos­tra història, després de la revo­lució del 1835, en què Cata­lu­nya s'auto­fi­nançava amb abso­luta inde­pendència de Madrid, fins i tot es pagava la guerra con­tra els car­lins. El país tenia poli­cia, armes i, sobre­tot, poder i unes ins­ti­tu­ci­ons vigo­ro­ses, per pri­mera vegada des del 1714. A la pràctica, érem inde­pen­dents i només calia for­ma­lit­zar-ho. Però per a la bur­ge­sia la pri­o­ri­tat era man­te­nir el mer­cat i no expo­sar-se a frus­trar les opor­tu­ni­tats. Avui, no podem dir que Con­vergència sigui un par­tit inde­pen­den­tista, ja que la seva base elec­to­ral és la classe mit­jana, que és la que avui repre­senta –dins la soci­e­tat de mas­ses– la per­manència de l'espe­rit ano­me­nat burgès en altres èpoques. Una classe que, en prin­cipi, es mos­tra pru­dent davant els plan­te­ja­ments radi­cals. D'altra banda, els repre­sen­tants dels tre­ba­lla­dors i de les clas­ses pro­fes­si­o­nals de tra­dició cul­tu­ral d'esquerra es tro­ben abso­lu­ta­ment dece­buts amb el com­por­ta­ment del PSC –que mal­grat tot segueix repre­sen­tat una part impor­tant del país–, de signe no inde­pen­den­tista. Què vull dir amb això? Sim­ple­ment, que si el sen­ti­ment inde­pen­den­tista no es mos­tra fort i uni­tari a Cata­lu­nya, no inqui­e­tarà mai el govern de Madrid.

Pujol va dir una frase en què fa explícita aquesta situ­ació amb clare­dat: “No podem sor­tir a camp obert a donar la gran bata­lla a nivell espa­nyol, no podem.” Anys després, quan ja no mana, ha dit: “No tinc raons per no defen­sar els inde­pen­den­tis­tes.” No té raons perquè no li toca exe­cu­tar l'intent, no perquè les cir­cumstàncies hagin can­viat. El seu suc­ces­sor, però, menys pru­dent que ell, uti­litza una estratègia de tipus fron­tal, de camp obert, amb el “pacte fis­cal”. Pacte que és una altra vegada estratègia del sí o del no. Això, qua­tre dies després de la rebol­cada de l'Esta­tut i de l'incom­pli­ment com a mínim dels ter­mes que es van acor­dar. Cosa que com­porta un descrèdit per als nos­tres polítics i una mal­fiança de cara a futurs pro­jec­tes com el del “pacte fis­cal”. Alhora que pro­vo­quem de nou un enca­bro­na­ment dels espa­nyols, que con­si­de­ren aquest pro­jecte com a fruit del nos­tre ego­isme ances­tral. Aquesta acti­tud tan unànime de l'elec­to­ral espa­nyol força els seus polítics a no cedir en res, per no fer la sen­sació que són febles davant els nos­tres capri­cis. Per aques­tes raons, un es pre­gunta: era tan neces­sari per als cata­lans una pro­posta ban­dera amb el risc que de ben segur sigui desa­tesa? No hi ha camins més sub­tils, més astuts, que com­por­tin igual­ment bene­fi­cis pos­si­bles? Un es queda sorprès sovint en escol­tar els nos­tres diri­gents i algu­nes per­so­na­li­tats de pres­tigi que ame­na­cen amb tanta fri­vo­li­tat el govern espa­nyol amb represàlies vir­tu­als. Això no és una jugada de pòquer. Que no han valo­rat aquests senyors el veri­ta­ble poder espa­nyol, començant pel poder demogràfic? Són qua­ranta mili­ons més d'indi­vi­dus que nosal­tres en el cas que tota la nos­tra gent estigués d'acord amb les posi­ci­ons a pren­dre, com ho estan ells, res­pecte a la manera de veure i actuar amb referència a Cata­lu­nya. I per si fos poc, amb les claus de l'Estat a la but­xaca –amb tot el que repre­senta aquest fet– i amb una presència inter­na­ci­o­nal de la qual estem exclo­sos.

És cert que aquest avan­tatge polític dels espa­nyols sobre nosal­tres no ha acon­se­guit encara, fins avui, aca­bar de des­truir la pecu­liar manera de ser dels cata­lans, par­lin o no la llen­gua cata­lana. Altres ele­ments cul­tu­rals i polítics pro­pis del país, a part de la llen­gua –la importància de la qual no cal argu­men­tar–, com­por­ten l'accep­tació per part dels que vénen de fora de les nos­tres raons, i en molts casos fer-se-les seves, gràcies al res­pecte que reben i l'espe­rit democràtic de la nos­tra soci­e­tat, com­pa­rat amb la d'altres. I alhora no tri­guen a fer-se seus els greu­ges que rebem de les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les.

Aquest és el nos­tre actiu, que només es pot man­te­nir en una soci­e­tat que recu­peri el seu progrés econòmic indus­trial, i que el man­tin­gui com a pri­o­ri­tat. I en la vida civil, no obli­dem que l'última recon­versió indus­trial ha demos­trat que la soci­e­tat cata­lana ha tin­gut la capa­ci­tat de con­ver­tir les nos­tres indústries bàsiques –la tèxtil i els seus deri­vats– en altres de més alt valor afe­git amb què com­pe­tim amb el món. Penso que aquest és el nos­tre camí, on tro­bem més avan­tat­ges com­pa­ra­tius en relació amb altres soci­e­tats més buro­cra­tit­za­des. És el camí on podem exer­cir l'astúcia mer­can­til i política amb més eficàcia i poder.

Se'm pot dir que això com­porta con­fron­tació amb Espa­nya, i és cert. Sim­ple­ment, el meu dis­curs té com a fina­li­tat expres­sar la difi­cul­tat de la nos­tra situ­ació –i per­do­nin l'obvi­e­tat, tots en som ben cons­ci­ents–, amb volun­tat d'apor­tar visi­ons col·late­rals al debat gene­ral. Si el seny i la rauxa són carac­terísti­ques del tarannà del nos­tre poble, en el camp de la política l'auto­go­vern i l'astúcia hau­rien de subs­ti­tuir la rauxa.