Atorgabrams?

El títol aquest d'avui no és sinó la con­tracció, pos­si­ble­ment mal­re­ei­xida, de les dues fra­ses fetes que, en relació antitètica, millor ser­vei­xen per expres­sar el dilema a què sovint cal enca­rar-se a l'hora de pren­dre par­tit davant una pro­vo­cació pre­te­sa­ment intel·lec­tual.

L'una és aque­lla de “brams d'ase no arri­ben al cel”. O sigui, la que advoca per mani­fes­tar menys­preu olímpic davant allò que l'inju­riat deci­deix con­si­de­rar com a sim­ples esti­ra­bots pro­pis d'un pec, pro­ba­ble­ment pres de la síndrome d'Heròstrat.

L'altra és la de “qui calla, atorga”, con­sis­tent a optar per repli­car fron­tal­ment qui, a l'empara de com­pli­ci­tats baba­ues i comp­tant amb un cert ressò mediàtic, des­barra pels des­co­sits.

La difi­cul­tat està lla­vors a saber quina és la millor acti­tud a adop­tar en cada cas. Tot i que també, de vega­des, el més acon­se­lla­ble és decan­tar-se per una via intermèdia, mera­ment al·lusiva, car qui tin­gui ore­lles ja ho sen­tirà.

Ens tro­bem així amb el just home­natge tri­bu­tat fa poc a un dels home­nots que més han fet i fan per aquest país: algú més digne de tenir-hi fe que no pas en cap Déu remot o ine­xis­tent. Temps li ha fal­tat però a segons quin mec per insul­tar-lo greu­ment. Insen­sat! Qui escup con­tra el cel, acaba enlle­fis­cat pel propi gar­gall!

O, en un con­text ben dife­rent, hi ha també qui, tot escu­dant-se en una para­lipsi, s'ho fa venir bé per tit­llar direc­ta­ment de “nazi” una publi­cació acadèmica de llen­gua i lite­ra­tura. I ho fa, pobret, tot per no haver entès Hegel ni res del que se'n deriva. A tall de trist por­ta­veu d'una “rabi­ne­ria exci­tada” (l'expressió és de Joan Fus­ter).

Quins brams més quecs per ator­gar-los un mínim crèdit!

Con­clo­ent (en el grec dels últims dos segles llargs): Halb­bil­dung ist sch­lim­mer als Unbil­dung; (o en el llatí d'ara): A little lear­ning is a dan­ge­rous thing.