L'home sense gos

Avui fa una set­mana els petards blancs van pro­vo­car els seus dar­rers lla­drucs. Hores més tard una injecció posava fi al seu sofri­ment silenciós. La història havia començat quan els nens ens van dema­nar un gos i davant la insistència vaig resol­dre: “A casa volem un gos català i que no ens costi ni cinc!”
Al cap d'unes set­ma­nes la filla se'n va de colònies a Car­tellà i ens rep amb un cade­llet de gos d'atura a les mans: “Mireu que bufó, i ens el rega­len!” Era el petit de la camada, escuat i amb un ullal par­tit. Com que vinc d'un temps en què la paraula era llei, ja tenim el quisso cap a casa. Els nens li van posar Dracks, va créixer de pressa i se'n van desen­ten­dre. Aviat el gos i jo formàvem una soci­e­tat d'inse­pa­ra­bles. Pas­se­jar-lo, donar-li men­jar, nete­jar les caques, ren­tar-lo... i a la nit el tan­cava al garatge i la pri­mera feina del matí era alli­be­rar-lo. I vet aquí que fa mes de deu anys que, plogués o nevés, el taba­lot d'en Dracks i jo sortíem a pas­se­jar. Sem­pre amb unes rutes que vol­ta­ven per Montjuïc, la vall de Sant Daniel, Camp­dorà i Sant Miquel. Només havia de patir perquè algun gos amb ins­tint assassí i un amo ener­gu­men no el mos­segués, com havia pas­sat. Feia uns dies que no estava fi, no bai­xava dis­pa­rat a rebre'ns, men­java poc, se'l veia apa­gat... El vaig por­tar al vete­ri­nari i l'anàlisi de sang va donar un des­con­trol en els glòbuls blancs que va fer témer el pit­jor. L'eco­gra­fia va detec­tar un tumor a la melsa i un altre al fetge, i una cito­lo­gia va con­fir­mar un càncer molt agres­siu. Vam deses­ti­mar opci­ons pal·lia­ti­ves sense garan­tia i vam afron­tar la decisió que ens sepa­ra­ria per sem­pre. Abans aques­tes coses les arre­gla­ven a cops de bastó, per no gas­tar car­tut­xos. Jo em volia que­dar amb la seva mirada. Penso en els gos­sos veïns amb què es dis­cu­tia pel ter­ri­tori, com el per­di­guer Hal, amb el qual aca­bava jugant; el peta­ner d'en Mai, que el tenia ate­mo­rit, amb el qual lla­dru­que­java hores i hores; en Tro, que em con­ti­nua bor­dant tot i que camino sense gos. El sen­ti­ment que m'ha que­dat és una sen­sació de pèrdua des­co­ne­guda per mi, una pena que encara m'enva­eix, perquè en Dracks, tot i que era un eixe­le­brat, mai no em por­tava la contrària, i a vega­des es feia escàpol, però sem­pre tor­nava. Veus ami­gues m'han dit que l'he de subs­ti­tuir, i de moment crec que no. Hem de pas­sar el dol i he d'assu­mir que sóc un home que pas­seja sense gos.