Amor de pare

A dos quarts de qua­tre de la mati­nada del 24 de febrer del 1994, el gene­ral Ratko Mla­dic, que dor­mia a la seu de l'exèrcit ser­bo­bosnià de Han Pij­seak, es va des­per­tar sob­ta­da­ment. Va sen­tir que el cor li feia un tomb, tenia la impressió que alguna cosa ter­ri­ble aca­bava de pas­sar. Després de com­pro­var que no hi havia motiu d'alarma a la caserna, Mla­dic se'n va tor­nar al llit. En aquell moment va sonar el telèfon. Era el seu fill Darko, des de Bel­grad. La seva ger­mana Anna s'havia suïcidat. S'havia enge­gat un tret al cap. L'escrip­tora bar­ce­lo­nina Clara Usón ha refet la història d'Anna Mla­dic. Ha fic­ci­o­nat, en un magis­tral lli­bre que et sac­seja i regira, La hija del este, la pèrdua de la innocència de la filla del geno­cida i cri­mi­nal de guerra, res­pon­sa­ble de la mas­sa­cre de Sre­bre­nica, dels milers de morts del setge a Sara­jevo, que dilluns es tor­narà a asseure davant del Tri­bu­nal Penal per a l'Antiga Iugoslàvia, a l'Haia.

Com es va tren­car el miratge d'Anna Mla­dic? Una bri­llant estu­di­ant de medi­cina que ado­rava el seu pare. Un home que tenia una cara dolça, ama­ble amb el veïnat, que s'esti­mava la família, gos inclòs; la mateixa per­sona que va fer una neteja ètnica que encara aver­go­nyeix Europa.

Durant un viatge d'estu­dis a Mos­cou, sense cen­sura infor­ma­tiva, va saber de les atro­ci­tats del seu pare. Trista, aba­tuda, sem­bla que no va poder més i es va dis­pa­rar amb la vella pis­tola Zas­tava, la pre­di­lecta del seu pare. La ven­jança de Mla­dic, con­vençut d'una con­xorxa, encara va ser pit­jor.

Un altre artesà del mal en aquesta vida, el san­gui­nari pis­to­ler de la FAI Manuel Escorza, també va tenir una doble cara. Aquell tolit de cos i ànima, que durant els pri­mers mesos de la Guerra Civil va assas­si­nar com el que més, apa­reix a Crim de sang de Sebastià Alza­mora. Miquel Mir, o Paul Pres­ton han reco­llit les seves pro­e­ses: cen­te­nars de morts, gent de dreta, cler­gues, i també mili­tants de la CNT i anar­quis­tes que fugien del seu con­trol.

Doncs bé, aquest home també va ser el millor pare del món. A Xile, on es va exi­liar, va ser un eru­dit crític d'art i de cinema, amb pre­mis i tot. La seva filla Nuri, loca­lit­zada i entre­vis­tada per Adolf Ber­tran a Cata­lu­nya Ràdio, ho ha des­co­bert ara: i en l'exer­cici de pair-ho mira cap a Robes­pi­erre, a qui l'ideal també va fer caval­car sobre la mort dels altres. Deu ser així com es fan els herois, amb les mans taca­des de sang, les matei­xes mans que agom­bo­len una filla.