Carnet de conduir

Recordo per­fec­ta­ment la il·lusió que em feia. A dife­ren­cia d'ell, que en té divuit i no vol per­dre l'opor­tu­ni­tat de pas­se­jar-se orgullós i satis­fet amb la seva recent asso­lida auto­no­mia, jo en tenia vint quan el vaig apro­var. I ho vaig fer amb la cer­tesa (em sem­bla que ell també la té) que el moment en què aprovés aque­lla assig­na­tura pen­dent mar­ca­ria, real­ment, la meva entrada a l'edat adulta i em dona­ria la mobi­li­tat i inde­pendència que enve­java a les ami­gues.

Em vaig haver d'exa­mi­nar de la teòrica dues vega­des. Quan em varen donar el “no apte” me'n vaig fer creus que tota una estu­di­ant uni­ver­sitària de segon curs, amb notes rao­na­ble­ment satis­factòries, hagués suspès, men­tre que altres com­panys d'exa­men, amb evi­dents senyals de manca d'estu­dis supe­ri­ors i conei­xe­ments acadèmics, sor­tis­sin satis­fets i amb la cre­den­cial de la seva apti­tud a les mans. ¡Quina lliçó de modos per al meu ego i la meva petulància pròpies de la joven­tut que es creu millor, més forta i més sàvia!

Ell també ha hagut de pas­sar dues vega­des per l'exa­men teòric. No volia sus­pen­dre. Volia apro­var tant sí com no. Si tot­hom l'havia apro­vat no devia ser gaire difícil. N'estava con­vençut. Es va con­fiar. No va ser així. Suspès.

Però ara està con­tent. Se sent, quasi, gran. Només li manca la pràctica per con­si­de­rar-se del tot adult. I a mi, que faig exer­cici de memòria, també em sem­bla que, quan el tin­gui i en pugui fer ús, haurà entrat (quasi del tot) en aque­lla edat comuna.

L'entenc. Entenc per­fec­ta­ment la sim­bo­lo­gia que com­porta tenir el car­net de con­duir. Et sem­bla que acon­se­guir-lo et fa pujar l'esglaó defi­ni­tiu i et col·loca, ja per sem­pre, a la lliga dels teus pares. No t'hi col·loca, però t'ho pen­ses. La gestió pròpia dels teus des­plaçaments se't fa atrac­tiva i et dóna una sen­sació de res­pon­sa­bi­li­tat inhe­rent que mai no t'aban­do­narà.

No tindrà cotxe propi. No hi compta. Sap que cada vegada que vul­gui fer ús de la seva nova apti­tud ofi­ci­a­lit­zada, haurà de dema­nar el vehi­cle fami­liar con­fi­ant en la gene­ro­si­tat paterna i materna. No li importa. Té sort. Sap que se li dei­xarà. Se li dona­ran aquells con­sells que, tot i que sonen obli­gats i de rigor, mai estan buits de sig­ni­fi­cat i a cada des­plaçament es fan impres­cin­di­bles d'acom­plir. “No cor­ris..., no et dis­tre­guis..., si beus no l'aga­fis...”

Ell és un pri­vi­le­giat i ho sap. Feli­ci­tats. Tindrà car­net i tindrà un vehi­cle per con­duir.