Opinió

Omplir un buit creat

Els indignats del 15-M han aconseguit si més
no traslladar un missatge a la societat sobre
les injustícies que
han portat a la crisi
i les desigualtats que
la crisi està creant

El movi­ment dels indig­nats pot haver estat més o menys exitós que ara fa un any. Si ho miréssim des del punt de vista de la situ­ació que viu el món avui, els acam­pats i mani­fes­tants hau­rien pogut ser molt més nom­bro­sos arreu del món. Per la raó, molt pode­rosa, que tot està pit­jor que l'any pas­sat. No només a Cata­lu­nya sinó a tot Europa i pràcti­ca­ment al món sen­cer. El mis­satge que ha retor­nat en aquest pri­mer ani­ver­sari del 15-M és que la indig­nació és una teràpia ade­quada per mos­trar la frus­tració que cen­te­nars de milers de per­so­nes viuen enmig de pors, carències, inse­gu­re­tat i incer­tesa. Ni els polítics, ni els finan­cers, ni tam­poc els mit­jans de comu­ni­cació hem encer­tat a fer un diagnòstic sobre el que ens passa, el perquè i qui­nes poden ser les sor­ti­des.

Quan Stéphane Hes­sel va escriure en un petit lli­bre, Indig­nez-vous, que pagava la pena indig­nar-se perquè el món no anava bé, la reacció euro­pea fou molt ràpida i extensa. Va arri­bar fins a tot a Man­hat­tan aga­fant el nom d'Occupy Wall Street. La tesi cen­tral de Hes­sel és que el món està gover­nat per un poder finan­cer que ho con­trola tot.

Hes­sel és un home vell, ara té 95 anys, que va néixer a Ale­ma­nya i es va fer de naci­o­na­li­tat fran­cesa el 1939. Va mili­tar a la Resistència, fou detin­gut i ingres­sat en un camp de con­cen­tració, va ser uns dels redac­tors de la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans i també fou ambai­xa­dor a les Naci­ons Uni­des repre­sen­tant França. Un home sol pot pro­moure un movi­ment de dis­sidència si el que diu té sen­tit. El mateix es podria dir de Chen Guang-cheng, un xinès cec, auto­di­dacte, advo­cat, que amb les seves denúncies de les auto­ri­tats de Pequín, uns quants anys a la presó i una fugida clan­des­tina a l'ambai­xada ame­ri­cana, ha posat nerviós l'apa­rell polític d'un país de 1.300 mili­ons d'habi­tants i també ha fet tron­to­llar les rela­ci­ons diplomàtiques entre Xina i els Estats Units.

dis­sabte i diu­menge vaig tran­si­tar per la plaça Cata­lu­nya i, pos­si­ble­ment, hi havia menys gent que el 2011. Però els mis­sat­ges pen­jats en fils que unien dos arbres, a les vores, al davant de les ten­des de cam­pa­nya, a les case­tes i a la gespa eren apro­xi­ma­da­ment els matei­xos que ara fa un any. Ah!, i una qüestió molt impor­tant. La majo­ria eren joves però Déu n'hi do de les dones i homes de mit­jana edat i també de per­so­nes que havien pas­sat a la jubi­lació admi­nis­tra­tiva. Es podrien resu­mir en crítics als polítics que no han sabut donar res­posta a les penúries de la soci­e­tat en temps de crisi molt forta. En comp­tes de bus­car solu­ci­ons pen­sant en les per­so­nes angoi­xa­des i temo­ro­ses, s'han dedi­cat a apli­car radi­cal­ment mesu­res que reta­llen drets i esca­nyen els més fràgils, els atu­rats i els que no han tin­gut el pri­vi­legi de rebre una edu­cació supe­rior. Les crítiques més seve­res esta­ven adreçades als bancs i als ban­quers. No és una casu­a­li­tat que ahir mateix els prin­ci­pals actes del que se suposa que serà el final de les con­cen­tra­ci­ons d'enguany s'hagin con­cen­trat davant d'ins­ti­tu­ci­ons finan­ce­res.

Els indig­nats del 15-M han acon­se­guit si més no tras­lla­dar un mis­satge a la soci­e­tat sobre les injustícies que han por­tat a la crisi i, encara més, sobre les desi­gual­tats que la crisi està cre­ant en la nova soci­e­tat que sovint com­paro amb l'evo­lució darwi­ni­ana. Fins ara almenys, la violència ha estat mínima o, dit altra­ment, no ha depas­sat la que es pro­du­eix en con­cen­tra­ci­ons per cele­brar esde­ve­ni­ments espor­tius, cul­tu­rals o cívics. En les dues pas­se­ja­des pel lloc dels fets he pogut veure gent que enra­o­nava, que escri­via, que inten­tava convèncer els que fèiem un recor­re­gut de caire turístic o infor­ma­tiu.

Les crítiques al sis­tema finan­cer són sense mati­sos, a l'engròs, posant de relleu com les finan­ces deter­mi­nen les deci­si­ons polítiques. Ho diuen els indig­nats però es veu diària­ment en l'actu­a­li­tat política de tots els països occi­den­tals. La política ha estat tre­pit­jada per les finan­ces i l'eco­no­mia. El que pugui deci­dir un alcalde ha d'estar revi­sat i apro­vat per la Dipu­tació o Comu­ni­tat Autònoma, que ha de retre comp­tes al govern de l'Estat, que tam­poc no és sobirà perquè depèn del vis­ti­plau de la Comissió Euro­pea, del Banc Cen­tral Euro­peu i del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal. Cap d'aques­tes tres impor­tants ins­ti­tu­ci­ons no ha de res­pon­dre davant ningú i per tant la seva legi­ti­mi­tat democràtica és qüesti­o­na­ble.

L'eficàcia del mis­satge del movi­ment del 15-M és més alta si es trans­met amb raci­o­na­li­tat i con­tundència però sense crits ni soroll ni tam­poc violència. Les esquer­des del sis­tema capi­ta­lista són gros­ses i es veuen. El que fan els indig­nats és asse­nya­lar-les i seria una equi­vo­cació que en veure un dit que asse­nyala la Lluna, ens fixéssim més en el dit que en la Lluna. Una soci­e­tat lliure ha de tro­bar solu­ci­ons als pro­ble­mes que més angoi­xen als ciu­ta­dans. El pro­blema és que la solució no és només votar cada qua­tre o cinc anys per tal de rea­fir­mar o fer fora els governs de torn. La qüestió és que les coses no han can­viat gaire a Espa­nya mal­grat una majo­ria abso­luta del Par­tit Popu­lar. Ja veu­rem el que passa a França amb la pre­sidència de François Hollande, que ahir va visi­tar Berlín, unes hores després de pren­dre pos­sessió com a suc­ces­sor de Nico­las Sarkozy. Aquest nou tàndem del poder polític euro­peu podrà pren­dre les deci­si­ons que cre­gui opor­tu­nes. Però ja es veu que el con­cepte d'aus­te­ri­tat extrema de Merkel no es cor­res­pon amb les pro­me­ses fetes pel pre­si­dent francès, que vol una entesa amb més països euro­peus per tal de fomen­tar també l'estímul i la cre­a­ti­vi­tat.

El buit creat per la política i els polítics en mirar cap a un altre cos­tat men­tre els mer­cats actu­a­ven sense fre i els finan­cers s'allu­nya­ven de qual­se­vol regu­lació, ha estat omplert per un movi­ment que n'està una mica fart del mal govern davant del poder dels mer­ca­ders locals, naci­o­nals i trans­na­ci­o­nals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.