I adéu-siau crisi

El pro­per diu­menge s'acaba el cicle litúrgic pas­qual amb la cele­bració de la Pen­te­costa, la segona Pas­qua, popu­lar­ment cone­guda com la pas­qua gra­nada. És la gran festa de l'Espe­rit, el con­so­la­dor, el pare dels pobres, el con­hort en les penes, la divina clare­dat, el mèrit de la vir­tut i el camí de la salut. Tot el que es digui és poc. Tots som deu­tors de l'Espe­rit. És gràcies a Ell que podem sen­tir-nos fills de Déu. Si ens deixéssim guiar per l'Espe­rit, no estaríem sub­jec­tes a la llei. No hi hau­ria divi­si­ons entre els cre­ients ni diferències amb els no cre­ients. Des­a­pa­rei­xe­rien les riva­li­tats, els sec­ta­ris­mes, les divi­si­ons, les enve­ges i també els exces­sos. Si ens deixéssim guiar per l'Espe­rit, sor­tiríem imme­di­a­ta­ment de la crisi.

Ja sé que el que acabo de dir pot sem­blar exces­si­va­ment opti­mista. Però no és l'opti­misme el que m'ho fa dir. M'ho fa dir el fet de no veure l'espe­rit cristià ni en la mateixa Església, entesa com a Ins­ti­tució. Ja no dic en la política, la negació mateixa de l'espe­rit cristià. Hem obli­dat el bo i millor de l'ense­nya­ment de Jesús. No anava pels camins de Pales­tina fomen­tant la fe en Déu, ni la neces­si­tat del culte, ni donant espe­ran­ces sense fona­ment. Pre­di­cava la bona notícia de l'amor de Déu. L'amor, venia a dir, val més que el culte i que la religió en si. És més: l'amor és l'única religió que val. Jesús es va situar per damunt de les dis­tin­ci­ons entre pur i impur, entre religiós i no religiós; va subs­ti­tuir l'amor a la Llei, com ja s'ha dit, per la llei de l'amor, que fa de l'amor un abso­lut, un únic mana­ment, que conté tots els altres. Si algú diu que “estima Déu” i no estima el seu germà, el seu veí o fins i tot el seu ene­mic, és un men­ti­der. Així de clar.

Avui, diu­menge dedi­cat a l'Ascensió, m'avanço a par­lar de la Pen­te­costa, pre­ci­sa­ment perquè, absent Jesús, tot el que ens queda és l'Espe­rit, que ell mateix alenà sobre els apòstols: “Aneu i pre­di­queu la bona nova.” La bona nova no era (ni és) altra que l'amor de Déu. Què n'hem fet, de l'amor de Déu? Ni tan sols els cre­ients el tenen en compte. A la seva manera, són ells els que esti­men Déu. Això els dife­ren­cia dels altres, dels no cre­ients, els quals, de retop, no volen que se'ls con­fon­gui amb els cre­ients. Vet ací la gran obra de les reli­gi­ons ins­ti­tu­ci­o­nals: res­tar en lloc de sumar. Amb raó escrigué Loisy: “Jesús anuncià l'arri­bada del Regne i el que arribà fou l'Església.” I l'Església, que, gràcies a Jesús, viu i regna pels segles dels segles, l'exco­mu­nicà. De l'Església, però no del regne de Déu. Déu no exco­mu­nica ningú. Ni tam­poc es comu­nica amb ningú, lle­vat del Fill. Ningú coneix el Pare si no és pel Fill. I el Fill ja va dei­xar clar que no és pos­si­ble esti­mar Déu sense esti­mar el proïsme. Ja ha que­dat dit. La soci­e­tat del benes­tar ve a par­tir d'aquí.

No deixa de ser una gran i fatal para­doxa que la soci­e­tat del benes­tar sigui patri­moni sobre­tot dels soci­a­lis­tes i no de la dreta, que no l'ha entès mai. El que la dreta entén per benes­tar és man­te­nir l'ordre, i ja està. L'expressió té una certa sem­blança eufònica, però res més. L'ordre, per ell mateix, no és sufi­ci­ent pel benes­tar, mal­grat que està bé que hi hagi ordre. Ara mateix, l'ordre és de resig­nar-nos amb el males­tar, i això genera desor­dre. De manera que ningú hi entén res. Una cosa sem­blant va pas­sar amb l'anunci del regne, al qual es refe­ria Loisy. A l'inici de la pre­di­cació, Jesús mateix l'anuncià com un fet immi­nent. En aquest punt con­cret, s'equi­vocà. Ell mateix, però, prengué consciència del seu error. I al final, el regne ja era enmig nos­tre. El teniu entre vosal­tres. És més: habita en nosal­tres. Ja no es tracta, doncs, de creure ni tam­poc d'espe­rar. Es tracta de saber i d'actuar. I actuar en la mateixa direcció de Jesús. Ell va pre­fe­rir l'amor abans que el poder. Va creure en el poder de l' amor. I encara hi ha qui es pre­gunta si la vida té sen­tit. I jo pre­gunto: hi ha res que tin­gui més sen­tit que viure esti­mant? En té pels qui cre­uen i pels qui no cre­uen. A uns i altres els convé recor­dar que Déu s' estima en el proïsme i que esti­mar el proïsme és esti­mar Déu, en siguis cons­ci­ent o no. Només hi ha un Déu i és un Déu d'amor, i l'amor és Déu, perquè no hi ha amor que no vin­gui de Déu. Tal vegada el millor exor­cisme con­tra la crisi seria l'afo­risme més axiomàtic que pro­nuncià Jesús: “No es pot ser­vir Déu i el diner.” Entès això, que ve de l'Espe­rit, entès tot. I adéu-siau crisi.