Com he canviat

No sé si té alguna cosa a veure amb l'ado­lescència, però quan tenia entre 14 i 16 anys em va aga­far la fal·lera de veure pel·lícules de por. Tots els films que s'estre­na­ven on es pro­me­tia esce­nes de ter­ror en la seva publi­ci­tat, eren un reclam al qual no em podia resis­tir. Tant se val com fos l'argu­ment. Fri­sava per anar al cinema i patir. Sí, a patir. Fos ara!

Aquesta dèria devia tenir algun nexe gene­ra­ci­o­nal, perquè al cinema no hi anava sola. A l'hivern sem­pre m'hi acom­pa­nya­ven un parell d'ami­gues (tan tras­to­ca­des com jo) i a l'estiu s'hi afe­gia la meva cosina.

Així, sota la influència d'aquesta obsessió vaig veure pel·lícules que, ara mateix, només de pen­sar-hi, em vénen esgar­ri­fan­ces: La noche de los muer­tos­vi­vi­en­tes, Holo­causto caníbal (un autèntic des­propòsit amb una pàtina de docu­men­tal que encara impres­si­o­nava més), Vier­nes 13 (pri­mera i segona part) La matanza de Texas, Car­rie, Tiburón, Pesa­di­lla en Elm Street... Un autèntic fes­ti­val de poe­sia espi­ri­tual!

Era tal la nos­tra afició que quan, a l'estiu, amb la família, ja estàvem ins­tal·lats a la costa per pas­sar tan pla­ent­ment com poguéssim els mesos de vacan­ces pri­vi­le­gi­a­des, aque­lles qua­tre mer­do­ses ens vàrem afi­ci­o­nar a anar a les ses­si­ons de “los Lunes de Ter­ror” que es pro­gra­ma­ven al cinema Arinco de Palamós. Ah, i no en fèiem prou de veure les pel·lícules en qüestió, sinó que, a més a més, hi anàvem a la nit, a la dar­rera sessió. Així el tra­jecte a peu pels car­rers buits entre Palamós i Sant Antoni de Calonge se'ns feia, entre crits i ria­lles, més emo­ci­o­nant.

Sor­to­sa­ment, aque­lla dèria em va pas­sar. Aquell delit pel pati­ment maso­quista va des­a­parèixer. Vaig dei­xar d'espe­rar cada nou ensurt amb l'ai al cor però amb un interès que mai no hau­ria dit que em fos propi.

Ara, quan vaig al cinema la meva selecció busca uns paràmetres de dis­tracció molt dife­rents. Digui'm super­fi­cial, però sense pre­ten­dre nodrir-me, només, de comèdies insubs­tan­ci­als, ara demano que em pas­se­gin per històries ama­bles, per històries inti­mis­tes trac­ta­des amb un punt d'iro­nia que tan bé retra­ten alguns direc­tors fran­ce­sos, argen­tins o ita­li­ans. Històries que, si cal, tenen un punt (no gaire gros) de trans­cendència que et fa refle­xi­o­nar i, si és pos­si­ble, amb ele­ments que et recon­ci­lien amb el món. A vega­des faig alguna con­cessió i em resul­ten agra­da­bles les que tenen una certa intriga que no es mal­met amb exces­sius trets o assas­si­nats.

Com he can­viat!