Sis segons

Quan el nos­tre pare Aristòtil va defi­nir la retòrica com “la facul­tat de veure teòrica­ment allò que en cada cas és apte per a per­su­a­dir”, prou va afa­nyar-se a des­ple­gar tot el trac­tat homònim sobre un tal par­ti­cu­lar. Sense parar esment, tan­ma­teix, en el temps reque­rit –o sim­ple­ment reco­ma­na­ble– per dur a terme aquesta acció de con­ven­ci­ment.

Ara hem sabut el lapse de tem­po­ra­li­tat a esmerçar-hi: sis segons, no pas més. Així es pre­go­nava, dis­sabte prop­pas­sat, des de les pàgines de L'econòmic, a propòsit d'un objec­tiu tan sen­si­ble com és la pro­moció del propi “aquí ser­vi­dora (o ser­vi­dor)!”.

És el cas, doncs, que a l'hora de ven­dre's un hom (o una don) com a mer­ca­de­ria sol­vent, ha de saber engi­po­nar-se un currículum que, com escau en època de fast-food, enganxi a cop de fast-word. Qui quan s'auto­pre­senta no sap arri­bar i mol­dre, poc podrà col·locar-nos la seva moto. The End.

Dei­xem ara de banda les vàries con­si­de­ra­ci­ons a què es pres­ten els con­sells que s'hi pro­di­guen amb una tal fina­li­tat. (Com ara la tòpica hiper­va­lo­ració de la imatge, fins al punt que una orto­gra­fia defec­tu­osa és tin­guda com un greuge con­tra aque­lla, no pas com l'expo­nent d'unes man­can­ces prèvies en dis­ci­plina mnemònica i en des­tresa escriptòria).

I posem tot l'èmfasi en el gènere aquest tan d'ara del currículum. Qui més qui menys, tal­ment el mon­si­eur Jour­dain moli­e­resc amb la prosa, tot­hom es troba avui fent currículums sense ni ado­nar-se'n. Cosa amb la qual allò que no para de créixer, a través d'aquesta vari­ant amb fins emi­nent­ment uti­li­ta­ris i pragmàtics que li ha sor­tit, és l'ano­me­nada lite­ra­tura del jo (o de l'EGO, en molts casos).

Con­vin­dria lla­vors con­si­de­rar aquests (sub)pro­duc­tes auto­bi­ogràfics com a dig­nes d'estudi no sols per part d'espi­ri­tats publi­cis­tes, sinó també de pau­sats filòlegs (com els com­pe­tents espe­ci­a­lis­tes de la Uni­ver­si­tat d'Ala­cant).