Opinió

El PSC belluga

Cal una reapropiació
del PSC per part de la societat, que és plena
de gent que es rebel·la contra l'estafa i el cinisme, contra la injustícia i la immoralitat

Les coses es mouen al PSC. A més del com­promís de l'actual direcció de con­vo­car elec­ci­ons primàries a la fran­cesa, apa­reix ara el movi­ment Avan­cem!, que resulta de la can­di­da­tura con­gres­sual de Natius Elena, que va rebre el suport d'un vint per cent dels dele­gats, després que Àngel Ros decidís reti­rar-se i sumar for­ces. La decisió de crear aquest movi­ment, amb inte­grants de Nou Cicle i de les deno­mi­na­des pla­ta­for­mes con­gres­su­als, suposa la cris­tal·lit­zació d'un cor­rent orgànic, des­ti­nat per defi­nició a donar la bata­lla dins del PSC, en les seves orga­nit­za­ci­ons, en el seu congrés, encara que els seus propòsits s'adre­cen també cap enfora.

Altres inte­grants de Nou Cicle (Daniel Font, Maria Badia...), al seu torn, han estat posant l'accent en la neces­si­tat de sumar for­ces i d'impul­sar un fòrum refor­ma­dor que aglu­tini, en la seva plu­ra­li­tat, totes les veus refor­ma­do­res del PSC (també Ros, Cas­tells, Tura..., a més d'Obi­ols i Elena), de manera que ajudi a omplir l'actual dèficit de refe­rents i que pro­mo­gui, des del tra­di­ci­o­nal espe­rit d'agre­gació que ha con­fi­gu­rat el PSC, una relació fructífera amb els sec­tors soci­als que no es ple­guen al “designi prussià” i que es mobi­lit­zen de manera crei­xent en defensa de les cotes soci­als i morals asso­li­des, de la pre­ser­vació i la reforma de la democràcia, de la unió política d'Europa i que podrien inte­grar-se en una aliança social i política d'esquer­res a Cata­lu­nya.

Encara que pot­ser hau­ria cal­gut donar ocasió i temps al debat col·lec­tiu de Nou Cicle, la pre­ci­pi­tació dels fets ha alte­rat irre­ver­si­ble­ment el pano­rama que, mal­grat tot, ofe­reix múlti­ples poten­ci­a­li­tats si tot­hom s'hi con­du­eix amb encert. Nou Cicle, en aquest con­text, podria esde­ve­nir l'indret on amb­dues ini­ci­a­ti­ves fes­sin la seva posada en comú, amb fun­ci­ons també de think tank i de símbol de l'espe­rit incon­for­mista i auto­ges­ti­o­nari que va ani­mar els orígens del PSC.

A parer meu, allò que cal és una rea­pro­pi­ació del PSC per part de la soci­e­tat. Cata­lu­nya és plena de soci­a­lis­tes, vull dir de gent que es rebel·la con­tra l'estafa i el cinisme, con­tra la injustícia i la immo­ra­li­tat; des de les més joves gene­ra­ci­ons fins a les més vete­ra­nes, totes elles cada vegada més “indig­na­des”. Josep Ramo­neda asse­nya­lava l'altre dia el vici dels qua­dres de par­tit que “han fet de l'orga­nit­zació i de les seves bata­lle­tes el seu únic horitzó”. És exacte, encara que no és l'únic mal que patei­xen els par­tits. També hi ha el mal invers, que tre­ba­lla en igual direcció: el reflex aris­tocràtic del res­pon­sa­ble públic que menysté l'àgora col·lec­tiva i que renun­cia a repen­sar, a refer i a lide­rar el par­tit a l'altura de la crei­xent exigència democràtica de la ciu­ta­da­nia. Tots dos mals, en con­tra­po­sició, con­du­ei­xen a l'anqui­losi que patim. Però, atenció: el malalt belluga i men­tre hi ha vida hi ha espe­rança.

A Cata­lu­nya, li cal “un nou PSC” (aquest era l'eslògan del dar­rer congrés). Un nou PSC sense com­ple­xos. Que, com qual­se­vol par­tit nor­mal, es degui al seu país, a Cata­lu­nya, a les espe­ran­ces de la immensa majo­ria de la seva ciu­ta­da­nia, sense ate­nu­ants de cap mena. Que, enllà dels pac­tes vul­ne­rats pel naci­o­na­lisme espa­nyol (pacte cons­ti­tu­ent de 1978 i pacte esta­tu­tari de 2006) i sense des­dir-se del seu iso­lat ide­ari fede­ra­lista i plu­ri­na­ci­o­nal per a Espa­nya, toqui terra en l'ele­men­tal i democràtic dret dels pobles a deci­dir, tot evi­tant lliu­rar el cata­la­nisme a l'hege­mo­nia del naci­o­na­lisme nos­trat. I un nou PSC que, amb l'enyo­rat Joan Reventós, es reco­ne­gui “hereu de la tra­dició lli­bertària”, opo­sat als poders ram­pants de qual­se­vol mena i a les cor­res­po­nents veri­tats abso­lu­tes, que estan sem­pre al ser­vei dels pri­vi­le­gi­ats o que ama­guen la cor­rupció de l'ideal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.