Guió inacceptable

Com més trans­ver­sal i ampli és un par­tit polític, més ànimes sol tenir. Sota les sigles del PSC s'aple­guen diver­ses ànimes. Una és l'ànima cata­la­nista, que ha pro­pi­ciat algu­nes voca­ci­ons tar­da­nes per a l'inde­pen­den­tisme. Una altra és l'ànima espa­nyo­lista a través del patri­o­tisme cons­ti­tu­ci­o­nal, que ha mani­fes­tat egrègies fugues cap a Ciu­da­da­nos i que en les dues últi­mes con­vo­catòries elec­to­rals ha pro­pi­ciat impor­tants trans­va­sa­ments de vots cap al PP, sobre­tot al cin­turó indus­trial de Bar­ce­lona, tra­di­ci­o­nal­ment con­si­de­rat de manera emfàtica “bastió de les esquer­res”. El PSC té també l'ànima il·lus­trada que li insu­flen algu­nes de les seves per­so­na­li­tats polítiques: Joa­quim Nadal, Cas­tells, Tura, Geli, Iceta..., polítics assa­o­nats ideològica­ment, amb qui pots estar o no d'acord però de qui no pots qüesti­o­nar la qua­li­tat. I també té l'ànima del fun­ci­o­nari de par­tit, l'home gris, de pas aplo­mat, mirada freda, autòmats impla­ca­bles, acti­tud granítica i resul­tats medi­o­cres: José Mon­ti­lla o Celes­tino Cor­bacho. Aquesta plu­ra­li­tat de cor­rents fa que a l'hora de par­lar del PSC hàgim de tenir la mateixa pre­venció cau­te­lar que hem de pren­dre cada vegada que par­lem de l'Església: de quina església par­lem?, de quina facció del PSC par­lem? Entre Leo­nardo Boff i el papa Benet XVI hi ha un món; entre Cor­bacho i Cas­tells hi ha, com a mínim, un con­ti­nent. I tots, tan­ma­teix, fins que no es decre­tin heret­gies o es prac­ti­qui l'apos­ta­sia, són església i són PSC, així en sin­gu­lar i en abs­tracte.

És evi­dent que tant la tra­dició del PSC com el capi­tal elec­to­ral, cul­tu­ral, cívic, humà, democràtic i polític d'aquesta for­mació han de fer que el cata­la­nisme no for­muli gai­res pas­sos de rosca sense comp­tar amb la com­pli­ci­tat d'aquest par­tit, si més no de l'ànima cata­la­nista d'aquest par­tit. Fet aquest llarg i neces­sari reco­nei­xe­ment també cal dir que el pri­mer secre­tari del PSC, Pere Navarro, i José Mon­ti­lla i el PSC en bloc fan trampa (trampa democràtica) quan rebut­gen el pacte fis­cal pel fet de ser incons­ti­tu­ci­o­nal (Mon­ti­lla) o quan un cop més neguen l'exer­cici democràtic del reco­nei­xe­ment naci­o­nal de Cata­lu­nya (Navarro). Entra dins les regles del joc democràtic que Navarro pugui opo­sar-se a la inde­pendència de Cata­lu­nya. Però és auto­ri­ta­risme pur negar a la ciu­ta­da­nia l'exer­cici democràtic d'aquest dret. I això és el que està pro­pug­nant el PSC: el man­te­ni­ment d'una atàvica reta­llada democràtica.