Opinió

La columna

Passerells del futbol

En aquests temps d'emprenyament general
les trompetes dels falsos profetes ens volen seduir

La nit que el Chel­sea va eli­mi­nar el Barça de la Copa d' Europa, un amic em va dir: “I ara que? Tot va fatal però com a mínim teníem el Barça. Ara ni això.” Nomes fal­tava que pocs dies després en Pep Guar­di­ola digués que ple­gava per com­ple­tar el cer­cle depres­siu. Perquè amb un pano­rama on l' eco­no­mia fa aigües, les empre­ses tan­quen, cada cop hi ha més atu­rats, els joves no tenen cap expec­ta­tiva de feina i el nom­bre de pobres només fa que aug­men­tar, el joc noble i engres­ca­dor de l'equip blau­grana ha repre­sen­tat una ale­nada d' aire fresc, un anti­de­pres­siu, per a dese­nes de milers de per­so­nes no només de Cata­lu­nya sinó també d' arreu del pla­neta. Però, com deia el pro­feta, el fut­bol només és fut­bol i massa sovint se'l con­ver­teix en la subli­mació de frus­tra­ci­ons i anhels per­so­nals i col·lec­tius. Ho dic a tomb de la final de la Copa d' Espa­nya i de la gros­sera mani­pu­lació política que es va pro­duir dies abans arran de la rebuda que les dues afi­ci­ons pos­si­ble­ment dona­rien a l' himne espa­nyol. Em costa creure en les teo­ries de la cons­pi­ració, però si algú volia que hi hagués xiu­lets, no hau­ria pogut escal­far millor l' ambi­ent. Pro­vo­car els segui­dors abans d'una final és una tàctica burda pròpia de tram­po­sos. Sobre­tot si després de llançar la pedra s'amaga la mà amb una reti­rada ver­go­nyant. Però el pit­jor és que només ser­veix per exa­cer­bar les posi­ci­ons i tras­pas­sar la legítima divergència espor­tiva per ele­var-la a la cate­go­ria d'enfron­ta­ment polític. I això és el que alguns volen però el que menys ens convé. En aquests temps d'empre­nya­ment gene­ral quan molts, legítima­ment, miren a la dreta i a l'esquerra, al davant i al dar­rere, bus­cant el cul­pa­ble de la seva dis­sort, les trom­pe­tes dels fal­sos pro­fe­tes ens volen seduir perquè ali­men­tem el seu fals argu­men­tari. La radi­ca­lit­zació extrema és el seu ter­reny de joc natu­ral perquè els jus­ti­fica sense raons. Picar com pas­se­rells és cosa nos­tra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.