Promeses

Fins fa com qui diu qua­tre dies, el govern espa­nyol mani­fes­tava la seva estra­nyesa i irri­tació perquè, mal­grat que havien fet els deu­res, els mer­cats s'entes­ta­ven a igno­rar aquests esforços i con­ti­nu­a­ven pres­si­o­nant la prima de risc. És a dir: els senyors que pres­ta­ven diners perquè la maquinària de l'Estat con­tinués fun­ci­o­nant no volien aflui­xar-los si no era a canvi d'uns interes­sos més ele­vats. Lla­vors, el govern espa­nyol va mirar cap a Europa; és a dir, cap a Ale­ma­nya. Com és que no dona­ven ordres al Banc Cen­tral Euro­peu perquè fes cir­cu­lar els euros i així fos més barat endeu­tar-se? Doncs perquè Ale­ma­nya no vol ni sen­tir a par­lar de cap mani­o­bra que li des­ta­roti els comp­tes. Per dir-ho amb una imatge ben com­pren­si­ble, a Europa la clau de la caixa –sí, aquesta que Cata­lu­nya demana a Espa­nya– la té Ale­ma­nya. I la senyora Merkel creu que la soli­da­ri­tat és bona, però sense pas­sar-se. Veuen? Aquesta és la diferència que hi ha entre tenir un estat propi i no tenir-lo. Si ara Cata­lu­nya fos un país inde­pen­dent no dic jo que fos inso­li­dari amb Espa­nya, però qui mar­ca­ria les regles del joc seríem nosal­tres.

Ja comen­cen a dir que la solució és més Europa. Suposo que ja saben que això vol dir cedir sobi­ra­nia fis­cal. Fins ara, molts governs no volien ni sen­tir-ne ni a par­lar. Al cap­da­vall, de la fis­ca­li­tat depe­nen les pro­me­ses elec­to­rals. Ente­nen ara per què Rajoy ja s'avé amb aquest dis­curs? No ha pogut com­plir ni una pro­mesa elec­to­ral perquè no hi ha diners. I si en el futur tam­poc n'hi haurà, per què pre­o­cu­par-se per la sobi­ra­nia fis­cal? Que se la que­din els ale­manys.