L'Observatori del Paisatge

Els dia­ris van plens de males notícies. Res sem­bla fun­ci­o­nar. A les tertúlies se'ns pre­senta un futur apo­calíptic i s'insis­teix en la inca­pa­ci­tat dels res­pon­sa­bles públics per redreçar la situ­ació. No negaré que estem pas­sant moments difícils, però no és cert que res fun­ci­oni i que no gau­dim d'ini­ci­a­ti­ves que hau­rien de fer-nos sen­tir orgu­llo­sos de nosal­tres matei­xos. No són temps per ama­gar el cap sota l'ala, però tam­poc per depri­mir-nos. Al con­trari, hem de ser capaços de valo­rar els nos­tres encerts i reconèixer els nos­tres poten­ci­als. Només així aga­fa­rem for­ces.

L'Obser­va­tori del Pai­satge és un excel·lent exem­ple de la nos­tra capa­ci­tat. La tasca rea­lit­zada des del 2005 per aquest con­sorci publi­co­pri­vat, amb seus a Olot i Bar­ce­lona, és una mos­tra de la capa­ci­tat per impul­sar un pro­jecte inno­va­dor des de la pro­fes­si­o­na­li­tat i la sen­si­bi­li­tat envers les neces­si­tats del país. Apro­fi­tant l'empenta del Con­veni Euro­peu del Pai­satge, Cata­lu­nya ha dis­se­nyat una política del pai­satge que no només ha estat admi­rada i reco­ne­guda en l'àmbit inter­na­ci­o­nal, sinó que, encara més impor­tant, ha fet front a un pro­blema com­plex i difús, però inten­sa­ment per­ce­but per molts ciu­ta­dans.

Els cata­lans sem­pre hem apre­ciat la qua­li­tat i la diver­si­tat de l'entorn com un fac­tor que inci­deix en el benes­tar i en la iden­ti­tat de les per­so­nes que hi vivim. Els pai­sat­ges no han estat mai sim­ples esce­na­ris que es mun­ten i es des­mun­ten, sinó la llar que ens acull i ens asse­gura una vida de qua­li­tat. Malau­ra­da­ment, un model de crei­xe­ment –que avui sabem que se'ns va des­con­tro­lar– va mal­me­tre aquesta llar i va des­per­tar la indig­nació de molts cata­lans. No es trac­tava només d'una qüestió física, sinó que tenia con­no­ta­ci­ons cul­tu­rals, ambi­en­tals, iden­titàries i soci­als. En el tom­bant del segle XXI, la demanda d'una nova cul­tura ter­ri­to­rial era un autèntic clam. La mal ano­me­nada cul­tura del no n'era la seva mani­fes­tació més visi­ble. Uns ciu­ta­dans que, en tot cas, més que negar-se al progrés, volien fer-lo més res­pectuós. Jo pre­fe­reixo par­lar de la cul­tura del
no d'aquesta manera.

No ho hem arre­glat tot, però hem estat capaços de reac­ci­o­nar i impul­sar una política que, amb totes les difi­cul­tats que es vul­gui, ha supo­sat una autèntica revo­lució. D'entrada, hem rein­ven­tat el con­cepte del pai­satge. Ja no és una imatge de postal que visi­tem el cap de set­mana, sinó el con­text que emmarca la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat i que, per tant, inci­deix en el nos­tre benes­tar indi­vi­dual i col·lec­tiu. Tam­poc és una rea­li­tat sim­ple­ment física, sinó que incor­pora ele­ments intan­gi­bles, com ara la tra­dició, la cul­tura, la iden­ti­tat, la cohesió o les pos­si­bi­li­tats de desen­vo­lu­pa­ment. El pai­satge no és només allò que es veu, sinó també allò que es per­cep i allò que se sent.

A través dels ano­me­nats catàlegs del pai­satge –dis­se­nyats i exe­cu­tats des de l'obser­va­tori– hem estat capaços de posar en marxa un ins­tru­ment que ens per­met pas­sar de la pro­tecció a la gestió del pai­satge. I ho hem fet amb la par­ti­ci­pació i la com­pli­ci­tat de molts ciu­ta­dans, perquè el pai­satge no és una imatge estàtica, sinó la llar vis­cuda d'aques­tes per­so­nes. Una política del pai­satge que ens dig­ni­fica. Una política que ha estat capaç de pre­o­cu­par-se de la qua­li­tat del seu ter­ri­tori
i d'enten­dre que això té una
relació directa amb la qua­li­tat de vida de les per­so­nes.

Com en tota política inno­va­dora, han apa­re­gut resistències i per­so­nes interes­sa­des a desa­cre­di­tar-la i fri­vo­lit­zar-la. “Mira que ocu­par-se del pai­satge”, diran alguns. En qual­se­vol cas, reco­mano a tot­hom que visiti el lloc web de l'Obser­va­tori del Pai­satge i que, si en té ocasió, escolti com Joan Nogué o Pere Sala pre­sen­ten els seus objec­tius i les seves acti­vi­tats. El rigor i l'entu­si­asme de les seves expli­ca­ci­ons us aju­da­ran, no en tinc cap dubte, a recu­pe­rar la moral i la con­fiança.