El preu del poder

Aquesta set­mana el Vaticà ha sigut notícia: ha començat la guerra per here­tar la tiara. Guerra de pur­pu­rats. Guerra de ciu­ta­dans d'un mateix Estat. Guerra santa, cal supo­sar, ja que l'estat en qüestió és la Santa Seu. Mal­grat que la qüestió en si no té res de santa. Es tracta del poder. Poder espi­ri­tual, però poder. Que sigui espi­ri­tual no vol dir que no sigui real. Altra­ment ja no seria poder. El dels papes, con­cre­ta­ment, ningú no el posa en dubte.

La història d'Occi­dent no seria la mateixa sense la ins­ti­tució papal. Aquesta, en el trans­curs de la història, ha tin­gut més rellevància que els matei­xos papes, molts dels quals no han donat la talla. No han estat per damunt dels líders polítics. D'altres, en canvi, els han superat amb escreix. Penso, per exem­ple, en Gre­gori Magne i en Gre­gori VII, que van gau­dir d'un ampli reco­nei­xe­ment en el seu temps, i que l'han seguit con­ser­vant al llarg de la història. I penso sobre­tot en Joan XXIII, el papa que va trans­for­mar l'Església amb la seva bon­dat. Jus­ta­ment perquè el seu ideal era fer el bé i fer-lo bé. Fer-lo bé vol dir arri­bar a tot­hom, començant pels més pobres. No tots han seguit aquest camí. Ni tots els papes han bri­llat amb llum pròpia. En el segle IV, el papa Sil­ves­tre, com­pa­rat amb Cons­tantí, era una ombra de papa i un papa a l'ombra. Durant segles (sobre­tot del X al XII), no van ser pocs els papes que que­da­ren eclip­sats pels abats de Cluny. Tenien un poder molt supe­rior al dels papes, atra­pats en l'eterna tera­nyina de les intri­gues cor­te­sa­nes. Ber­nat de Clara­val podria ser el millor exem­ple. Encara avui és més cone­gut i citat que qual­se­vol dels papes del seu temps. I el mateix cal dir de sant Fran­cesc d'Assís, un sant dels més esti­mats i valo­rats. Tot­hom el coneix. Men­tre que el papa Inno­cenci III, el seu patro­ci­na­dor, és un per­fecte des­co­ne­gut. Sigui com sigui, la ins­ti­tució papal ha evo­lu­ci­o­nat al compàs de la història.

La pèrdua dels Estats pon­ti­fi­cis va ser deter­mi­nant en la con­fi­gu­ració del rol pon­ti­fici, tal com avui el conei­xem: rol magis­te­rial i doc­tri­nal. Abans del 1870, les encícli­ques papals eren pràcti­ca­ment ine­xis­tents. Avui, en canvi, són la funció més remar­ca­ble. Sant Tomàs d'Aquino, en la seva Summa Theològica, ni tan sols en parla, de l'auto­ri­tat magis­te­rial dels papes. No per això deixa de subli­mar la seva auto­ri­tat moral. Una auto­ri­tat que té molt a veure amb les prer­ro­ga­ti­ves que la ins­ti­tució ha anat sumant. Els vica­ris de Pere ocu­pen el rang de vica­ris de Crist, a pesar que, d'acord amb la patrística, els vica­ris de Crist són, per defi­nició, els pobres. Des del Vaticà II, les veus que recla­men el sen­tit pri­mi­geni del papat són ja incomp­ta­bles. Si fos­sin escol­ta­des, les intri­gues d'ara no hi serien. Però hi són, ja que, qui té la pae­lla pel mànec és la Cúria. I la Cúria és sorda.

Fa honor a la dita, segons la qual “no hi ha pit­jor sord que el que no vol oir”. Benet XVI pre­si­deix una Església que té uns mil mili­ons d'afi­li­ats. Una Església asset­jada per pro­ble­mes de tota mena, que no és capaç de resol­dre. Per pri­mera vegada en la història, els dos últims papes han obtin­gut el màxim con­trol sobre l'Església, en vir­tut d'una suprema auto­ri­tat, que es tra­du­eix en una màxima lli­ber­tat en el nome­na­ment de bis­bes. D'altra banda, a par­tir dels viat­ges papals, la lle­ial­tat al papa s'ha con­ver­tit en la màxima aspi­ració. Mos­trar-se lle­ial al papa és, a ulls de tot­hom, la raó de ser de l'Església. I la prin­ci­pal vir­tut del catòlic. Greu error. Perquè tot això és poder. No em refe­reixo al poder d'actuar (poder de) sinó al poder sobre les per­so­nes. El poder de manar i de fer-se obeir. Fa temps que veiem com es bar­re­gen les dues coses. Estem davant d'un lide­ratge basat en el poder i la glòria.

Aquesta és la traïció que dol. La traïció del major­dom, al cos­tat d'aquesta, no és res. En segui­ran d'altres. La reforma de la Cúria és l'assig­na­tura pen­dent. Tan­ma­teix, els pares con­ci­li­ars van dei­xar constància de la neces­si­tat de refor­mar-la. El car­de­nal Frings va dema­nar, fins i tot, que se suprimís la Con­gre­gació del Sant Ofici. “No és propi de l'Església de Crist con­dem­nar les per­so­nes sense haver-les escol­tat.” I això no obs­tant, seguim igual. O pit­jor. Benet XVI coneix la Cúria. Sap millor que ningú el pa que s'hi dóna. Estic segur que tot s'acla­rirà. I un cop acla­rit tor­narà a començar. Perquè sem­pre ha sigut així. El preu del poder és la traïció.