Els temps canvien

Som molts els que ens pre­gun­tem per què, quan hi ha una crisi econòmica, els més per­ju­di­cats són sem­pre els matei­xos, les per­so­nes amb
menys recur­sos, els que no dis­po­sen de cap altra cosa que el que duen posat, i el que tenen la guar­di­ola només els per­met mal­viure, és a dir, sobre­viure mala­ment. Ara mateix cir­cu­len per inter­net algu­nes llis­tes amb els noms dels res­pon­sa­bles de la pèssima situ­ació d'algu­nes cai­xes dites d'estal­vis, al cos­tat dels mili­ons d'euros que s'han embut­xa­cat a l'hora de fer mutis per la porta del dar­rere. I es veu que les esmen­ta­des llis­tes no són cap invent d'algun bro­mista on line, sinó que s'ajus­ten a la més pura i dura rea­li­tat monetària. En el cas de Bankia, n'hi ha per tirar el bar­ret al foc. Això no obs­tant, no sem­bla que els poders públics tin­guin gai­res ganes de, com se sol dir, depu­rar res­pon­sa­bi­li­tats, i algu­nes veus recor­den que quan es va des­ta­par el cas Banesto, ara fa uns anys, el cul­pa­ble del forat que s'hi va des­co­brir, l'ara mediàtic senyor Mario Conde, va ser detin­gut, jut­jat i con­dem­nat a una pila d'anys de presó. I el forat era, al cos­tat dels que ara mateix fan tron­to­llar tota l'eco­no­mia de l'Estat espa­nyol, una mos­se­ga­deta d'arna. Deu ser que els temps can­vien, i el que abans era una abo­mi­nació, avui és només una rellis­cada. Com que tot es pot tapar, pel que es veu, amb diner públic, els encar­re­gats de tenir cura dels patri­mo­nis ban­ca­ris poden dedi­car-se, tran­quils i sabent que tenen les espat­lles cober­tes, a veure-les venir. D'altra banda, aque­lla dama germànica que un ser­vi­dor ano­mena la Bun­des­merkel, i que governa l'únic país de la zona euro que no sem­bla patir gaire les sotra­ga­des de la crisi, con­ti­nua exi­gint als socis més des­a­fa­vo­rits sacri­fi­cis a dojo, i amb una insistència tan agres­siva i, al meu enten­dre, tan dic­ta­to­rial, que algú es podria pen­sar que és la mes­tressa del Banc Cen­tral Euro­peu.

L'acu­dit d'ahir del col·lega Fer no volia pas fer riure, i aquesta Gale­ria n'és la cons­ta­tació: sí, efec­ti­va­ment, els temps can­vien. Ara, els tre­ba­lla­dors mal­trac­tats, els fun­ci­o­na­ris que veuen com se'ls empe­ti­teix el sou, els atu­rats que es can­sen de bus­car una feina que mai tro­ben, els des­no­nats després d'haver-se pas­sat mitja vida pagant la hipo­teca, es limi­ten a pro­tes­tar (i a ser sovint repri­mits, també). Que lluny que queda, amics, la presa de la Bas­ti­lla!