Reina

Seria una des­cor­te­sia ins­ti­tu­ci­o­nal que aquest colum­nista anglòfil no fes esment dels sei­xanta anys de reg­nat d'Isa­bel II. Les cele­bra­ci­ons s'han fet amb la pompa marca de la casa i la popu­la­ri­tat de la reina ha arri­bat al punt àlgid. Pot­ser hi ha aju­dat que els angle­sos –poc ave­sats a tenir festa entre set­mana– hagin pogut gau­dir d'un pont llarg ator­gat gra­ci­o­sa­ment per Sa Majes­tat. El fer­vor popu­lar ha estat fora de dubte. Fins i tot els més furi­bunds repu­bli­cans reco­nei­xen a l'actual cap de la tro­nada ins­ti­tució pro­fes­si­o­na­li­tat i espe­rit de ser­vei públic. No sem­pre ha estat així. A finals dels qua­ranta la popu­la­ri­tat del pare d'Isa­bel II era superada de molt per la dels pri­mers minis­tres (amb Churc­hill al cap­da­vant) i en una cone­guda enquesta el rei va obte­nir graus d'accep­tació irri­so­ris, només com­pa­ra­bles... als de Sta­lin. A Angla­terra, però, les rei­nes els van millor que els reis. N'hi ha tres que han fet època: Isa­bel I, sol­tera; Victòria, vídua molts anys, i Isa­bel II, casada molts anys. La reina ha por­tat amb gran dig­ni­tat el duc d'Edim­burg al seu cos­tat. Aquest home al qual molts ano­me­nen “el grec”, ha inten­tat ende­ba­des imi­tar l'humor anglès, que, en el seu cas, ha resul­tat sovint ofen­siu o bé direc­ta­ment ridícul. Ara, és un fet que “el grec” és l'únic ser humà que, en la inti­mi­tat, tracta la reina de “sal­sitxa” o de “col”, segons l'ocasió. La hipotètica gràcia de les monar­quies, però, depèn de la pro­jecció pública i els Wind­sor ja saben que els expe­ri­ments de moder­ni­tat se'ls giren en con­tra. El seu fort és mos­trar-se immu­nes a la moder­ni­tat i ofe­rir ritu­als de densa tra­dició. Aquest rol tan curiós reforça la idea de la cadena de les gene­ra­ci­ons que els pobles neces­si­ten per esta­blir con­tinuïtats. La reina pre­si­deix una família cap­da­van­tera en escàndols de tota mena, però la seva per­so­na­li­tat ha permès que, ara per ara, aquesta ins­ti­tució que és un insult als prin­ci­pis democràtics sigui vol­guda pel poble. Pot­ser per això algú va dir que, amb el temps, només que­da­rien cinc monar­quies al món: la de bas­tos, la d'oros, la d'espa­ses, la de copes i la d'Angla­terra.