Figueres, 24/7 ‘shopping'

Qui no s'ha tro­bat en una capi­tal occi­den­tal un diu­menge o fes­tiu i ho ha vist tot tan­cat? Amb aquell aspecte depri­ment que pre­sen­ten els car­rers, emmu­ra­llats de per­si­a­nes abai­xa­des i empas­ti­fa­des d'anònimes expan­si­ons. Per això a Figue­res hom va sol·lici­tar la con­dició de muni­cipi turístic, requi­sit impres­cin­di­ble per dema­nar la libe­ra­lit­zació dels hora­ris comer­ci­als que per­me­tria tenir aque­lles per­si­a­nes gai­rebé sem­pre alçades. I és que Figue­res ho és, de muni­cipi turístic. Vegin els visi­tants dels museus, par­ti­cu­lar­ment els que arri­ben a auto­ca­ra­des per tra­ves­sar el Museu Dalí com si fos una estació de metro en hora punta bus­cant ade­le­rats la botiga. Vegin els fran­ce­sos de cada dia, majo­ritària­ment retra­tats, sobre­tot els de les para­des dels dijous i dels caps de set­mana; aquests aca­ben dinant algun dels magnífics menús de 10 o 12 euros que se ser­vei­xen a Figue­res, res a veure amb els medi­o­cres plat du jour a què, pel mateix preu, poden aspi­rar a casa seva. I tenim la pluja fina dels que vénen a l'estiu pel seu compte, del nord, de Roses, de Bar­ce­lona i d'Espa­nya. Amb tots aquests dar­rers Figue­res com­par­teix, segons la cli­ma­to­lo­gia, sai­son amb la costa: si fa sol, sorra; si nuvo­leja o plou... I, altra­ment, Figue­res, de visi­tants fran­ce­sos en rep d'antic. Fou lle­gen­dari un patio que als sei­xanta mun­ta­ren Joan Mino­bis i algú altre per entre­te­nir els nos­tres veïns i fer-los gas­tar, prèvia­ment emba­do­cats pels esga­rips i les pica­des de peus d'alguns veïns del Gar­ri­gal. Per als fran­ce­sos encara ara és nor­mal que, pas­sat el Pertús, sen­tin la urgència de veure “fla­menc” i con­su­mir tapas; fa poc vaig haver de tru­car l'amic Pàramo per veure i si a Roses en feien: aca­bava d'arri­bar una, no es pen­sin, uni­ver­sitària, i la segona pre­gunta que va fer va ser pel “fla­menc”. La pri­mera, les tapes, es podia resol­dre a Figue­res mateix. I als cin­quanta, quan es va obrir la fron­tera, de seguida en vin­gue­ren. És així que en una tro­bada amb molts ros­se­llo­ne­sos hom va pre­veure que el pro­fes­sor de francès de l'ins­ti­tut hi fes d'intèrpret. I un va comen­tar, alar­mat, que pot­ser l'home no dona­ria l'abast; lla­vors l'alcalde li va dir que no patís, que a Figue­res, lle­vat del pro­fes­sor de francès, tot­hom sabia par­lar aquesta llen­gua. I és que ara les llengües tenen molt pre­di­ca­ment, però dècades enrere, a l'època del francès, als ins­ti­tuts solien nome­nar-ne pro­fes­sor l'últim profe que arri­bava. Bona com­pra!