Opinió

Les caixes i el futur

Les caixes han tendit a tenir costos de funcionament excessius

Sí, és clar, eco­no­mia i soci­e­tat cata­lana, indes­tri­a­bles. Pot­ser els eco­no­mis­tes, més o menys ente­sos, faríem prou des­fent aquests tòpics forts que es for­men per inèrcia o també per interes­sos. Aquí em refe­reixo, sintètica­ment, a dos tòpics prou relle­vants: sobre les cai­xes cata­la­nes s'ha escrit i par­lat molt, però per mi s'han obli­dat aspec­tes cab­dals.

La inèrcia ací és molt forta, allò de les cai­xes cata­la­nes “nos­tra­des, sol­vents, soci­als”. Del pri­mer ja hem expres­sat reser­ves Cabana i jo mateix ja des del 1968: les cai­xes varen estar obli­ga­des molts anys a inver­tir fins a un 75% de l' estalvi català dipo­si­tat en deute esta­tal o de l' INI, amb molt poc retorn cap a Cata­lu­nya, i després dels sei­xanta, fins al 25% als vui­tanta. Està demos­trat que al llarg de molts anys la banca forana a Cata­lu­nya ens era més fidel en crèdit aquí que les cai­xes. I el més greu és que quan aque­lla coti­lla es va aflui­xar les nos­tres cai­xes, sobre­tot la pri­mera i la segona, van seguir sent ben refractàries al crèdit a empre­ses. L'inter­ban­cari i els valors esta­tals van seguir, inex­pli­ca­ble­ment, atra­ient-los. I, és clar, el préstec hipo­te­cari, de vega­des fora de mesura, per exem­ple en la segona, cosa que ens porta al tema de la solvència, clau per al que ha pas­sat en els dar­rers tres o qua­tre anys.

Sí, aquí rau el pro­blema de solvència, en caure el valor dels immo­bles i explo­tar la moro­si­tat hipo­tecària amb l'exem­ple clar de la Caixa de Cata­lu­nya, la segona per un gran pes d' aquests préstecs en l'actiu total –quasi la mei­tat– i a pro­mo­tors cap el 25% produït per la seva con­ducta al llarg de prou anys ante­ri­ors El seu pre­si­dent entre el 1984 i el 2005, A. Serra Ramo­neda, ho jus­ti­fica així en el seu lli­bre Els errors de les cai­xes (2011): “L'expo­sició al totxo es va deure, en pri­mer lloc, a l'espe­ci­a­lit­zació tra­di­ci­o­nal de les cai­xes en el crèdit hipo­te­cari i a la traça adqui­rida pel seu per­so­nal en aquesta mena d'ope­ra­ci­ons.” No cal dir com ha aca­bat aquesta caixa per la seva expo­sició al totxo per sobre d' altres, com les bas­ques (es pot veure a la taula de la plana 115 del mateix lli­bre). El mal ja estava fet el 2006.

I per últim, quant a l'eficiència o com­pe­ti­ti­vi­tat de les cai­xes cata­la­nes: les dues grans sem­pre han ten­dit a tenir cos­tos de fun­ci­o­na­ment exces­sius, com­pa­rats amb els dels bancs o altres cai­xes, per un per­so­nal massa car pel seu nivell pro­fes­si­o­nal i per l'excés d'ofi­ci­nes, un quarta part de les quals eren “defi­citàries”. Això ha cau­sat que el seu exce­dent hagi estat, con­tra el que creu la gent, massa minso, i hagi reduït el destí a reser­ves (l'obra social no passa del 0,25% de l'actiu, anu­al­ment). La caixa té a més el pro­blema pen­dent de les minusvàlues ocul­tes de les seves par­ti­ci­pa­ci­ons.

L'altre ter­reny de pos­si­bles tòpics que vull tocar aquí, breu­ment, és el de l'ori­en­tació econòmica de la Gene­ra­li­tat-CiU sobre la qual pot­ser ja sap que tinc reser­ves. Però sem­pre s'ha de par­tir que la seva situ­ació és difícil donada la con­ducta de l' Estat, els mer­cats i la nova recessió. Amb tota la munió de reta­lla­des que ha encès la ciu­ta­da­nia al llarg del 2011, tan sols s'ha reduït un punt (% del PIB) el seu dèficit, que encara està als volts del 3,7 i ningú sap com podrà aca­bar el 2012 a l'1,5% del PIB, com ens exi­gei­xen. Però el que més m'alarma són dic­te­ris com el del nos­tre pre­si­dent: “L'aus­te­ri­tat forma part de la iden­ti­tat cata­lana”, en la reunió del BCE a Bar­ce­lona, o des de la con­se­lle­ria d'Eco­no­mia, “les reta­lla­des les fem per con­vicció, no per obli­gació”.

El seu resul­tat, si és desit­jat, és ideològic, i no ho excloc, és reduir el pes i el paper del sec­tor públic, quan prou estu­dis el con­si­de­ren atro­fiat a Cata­lu­nya. La hipo­teca que se'n deri­varà per al futur serà ben fei­xuga: absència de la inversió en infra­es­truc­tu­res i equi­pa­ments per a la com­pe­ti­ti­vi­tat i la cohesió social del futur; des­man­te­lla­ment d'equips humans a la sani­tat i l'ense­nya­ment, difícil­ment recu­pe­ra­bles; pèrdua en R+D+I i capi­tal humà; reta­llada de polítiques acti­ves de for­mació d'atu­rats i fins i tot de dis­minuïts psíquics. En són cons­ci­ents, d'aquests cos­tos?

Pro­pos­tes? trobo a fal­tar alguns objec­tius engres­ca­dors per a l'eco­no­mia cata­lana. En aquest sen­tit saludo posi­ti­va­ment els esforços de la con­se­lle­ria d' Empresa i Ocu­pació i del pla d'actu­a­ci­ons indus­tri­als i empre­sa­ri­als 2012-20, encara que sem­pre em plan­te­gen el pro­blema dels recur­sos que caldrà esmerçar-hi.

Sug­ge­ri­ments més gene­rals: no ins­criure's dogmàtica­ment en la filo­so­fia de Merkel-Rajoy, de mono­ob­jec­tiu de con­so­li­dació fis­cal amb oblit de crei­xe­ment, acti­vi­tat, inversió i ocu­pació (cal posar-la en qüestió, ja que els seus resul­tats al cap de qua­tre anys són una nova recessió). Tra­duir la rebel·lia per l'espoli fis­cal a l' àmbit del com­pli­ment del que ens manen. I no se'ls pot enga­nyar una mica en lloc d'anar amb aque­lla bona fe que a Madrid no gas­ten amb nosal­tres? O sigui, una pro­posta ben dife­rent del que fan i és tan ben aco­llit sem­pre pels “seus mit­jans i ter­tu­li­ans”, relle­vants ali­men­ta­dors de tòpics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.