Acatament

Com era d'espe­rar, el Tri­bu­nal Suprem ha fet una lec­tura encara més res­tric­tiva que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal amb el ter­cer Esta­tut de Cata­lu­nya. Una sentència que els adver­sa­ris del català han salu­dat amb gran ale­gria. S'ha aca­bat la impo­sició del català. Fre a la immersió. Etcètera. Tots aquests que exhi­bei­xen una gens dis­si­mu­lada joia pel setge que des de diver­sos fronts s'exer­ceix con­tra el nos­tre idi­oma exi­gei­xen, a més, que la sentència es com­pleixi. Si el govern no l'acata, avi­sen, estarà por­tant l'Estat de dret a la fallida.

Jo me'ls escol­ta­ria si no fos perquè aquests són els matei­xos que volen trans­for­mar el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal en el noi dels encàrrecs del Suprem només perquè va eme­tre una reso­lució sobre Bildu que no els va agra­dar gens.

¿Com es pot tenir la barra d'exi­gir l'aca­ta­ment de les sentències judi­ci­als només en funció de si donen la raó? L'estat de dret per­viu quan s'aca­ten totes les sentències, vagin a favor o en con­tra. Però l'Estat de dret espa­nyol està en fallida des de fa molt de temps. Des del mateix moment que el front no-naci­o­na­lista –també cone­gut com patriòtica­ment des­a­com­ple­xat– va trans­for­mar la justícia en un ins­tru­ment on es podia modi­fi­car la volun­tat popu­lar.

De manera que és millor que no vul­guin donar lliçons de democràcia aquells que només l'accep­ten perquè les majo­ries els donen la raó per impo­sar els seus dik­tats. Que són els de sem­pre: els de l'España una, grande y libre. Cada cop menys, això també.

I després s'estra­nyen que cada dia hi hagi més inde­pen­den­tis­tes.