Joyce

No s'hau­ria de dei­xar esco­lar un mes de juny sense dir res de James Joyce i el seu Ulis­ses. I menys aquest any, que cele­brem els 90 anys de la seva publi­cació. Si aquesta columna s'escrivís com el cate­cisme, hauríem de dir: Pre­gunta: què és l'Ulis­ses de Joyce? Res­posta: la novel·la més impor­tant del segle XX. L'irlandès James Joyce és a la lite­ra­tura el mateix que Picasso és a l'art. Havent demos­trat que era un mes­tre de la nar­ració con­ven­ci­o­nal a Dubli­ne­sos, un lli­bre de con­tes, l'any de gràcia de 1922 Joyce ho va esmi­co­lar tot amb la publi­cació de l'Ulis­ses. Què explica l'Ulis­ses? Les diva­ga­ci­ons físiques i men­tals de Leo­pold Bloom per Dublín el 16 de juny de 1904. Per què el 16 de juny de 1904? Perquè aquell dia, en un racó dis­cret d'un parc de Dublín, una noia de poble, de Galway, la Nora Bar­na­cle, va exe­cu­tar unes efi­ci­ents mani­pu­la­ci­ons en el cos del jove Joyce que, en els seves parau­les, el van fer un home. Joyce i Nora van pas­sar la vida junts, lluny d'Irlanda, tot i que ell només va saber escriure sobre Dublín. L'Ulis­ses narra un dia cor­rent en la vida d'un home cor­rent. Leo­pold Bloom passa el dia fent petits encàrrecs. Esmorza ronyons, va en un fune­ral, menja un entrepà, es mira algu­nes dones, coneix un jove escrip­tor, Step­hen Deda­lus, i passa esto­nes mor­ti­fi­cat per les infi­de­li­tats de la seva dona, Molly. D'alguna manera, els tres per­so­nat­ges són iròniques reen­car­na­ci­ons urba­nes dels de l'Odis­sea d'Homer: Ulis­ses, Telèmac i Penèlope. Cadas­cun dels divuit capítols paro­dia un estil lite­rari o un regis­tre lingüístic, de manera que l'obra és una mena d'enci­clopèdia literària. Hi ha esce­nes de mas­tur­bació, defe­cació i fan­ta­sies sado­ma­so­quis­tes que van cau­sar escàndol, a l'època.

Joyce va incor­po­rar a la lite­ra­tura un nou heroi, l'home cor­rent, i una nova forma d'hero­isme que no cal bus­car en aven­tu­res èpiques sinó en la vida diària de l'home del car­rer. El lli­bre té un final opti­mista. Yes és l'última paraula. Un sí afir­ma­tiu a favor d'una huma­ni­tat retra­tada fins a l'últim detall en les seves peti­tes misèries i
en la seva fràgil, per­du­ra­ble dig­ni­tat.