Èxode laboral

Segu­ra­ment a Esade i a altres “esco­les de nego­cis” hi ha bons pro­fes­si­o­nals, i segu­ra­ment deuen ser tots mili­o­na­ris, empre­sa­ris d'èxit que saben com fer diners de debò i que no els importa com­par­tir la seva experiència amb aspi­rants que, el dia de demà, seran la seva com­petència directa. Amb les esco­les i tallers d'escrip­tura passa el mateix. Els més interes­sants són aquells que impar­tei­xen els autors con­sa­grats, perquè és molt dife­rent rebre con­sells i ordres d'un crac de la nar­ra­tiva que no pas d'un des­co­ne­gut o des­co­ne­guda que pretén saber millor que tu com s'han d'escriure les coses. Parlo de tot això perquè, des que la crisi s'ha que­dat a viure amb nosal­tres, no falta mai a les pit­jors notícies econòmiques l'afe­gitó d'opi­ni­ons d'experts, tots amb un títol d'allò més sonor i un ori­gen acadèmic espa­ter­rant, que ens expli­quen com i per què aque­lla cosa tan dolenta és, en rea­li­tat, un avan­tatge i una bene­dicció.

Lle­geixo a la premsa local la notícia que l'atur ha con­ver­tit la demar­cació de Tar­ra­gona en expor­ta­dora de mà d'obra. La diferència entre els que vénen a bus­car tre­ball aquí i els que mar­xen a dema­nar-lo a fora és de 8.801 per­so­nes a favor de l'èxode, men­tre que la taxa de mobi­li­tat és del 17,65%, cinc punts per sobre de l'esta­tal. Seria lògic pen­sar que aques­tes xifres són nega­ti­ves, perquè indi­quen que el ter­ri­tori no està en con­di­ci­ons de sos­te­nir la població i obliga els resi­dents a mar­xar. Per con­tra, el sen­tit comú em diu que un saldo d'immi­gració posi­tiu seria un indi­ca­tiu d'èxit econòmic, sinònim d'una zona capaç d'atreure per­so­nes amb l'espe­rança d'un futur millor. Però no. El meu sen­tit comú i jo ens equi­vo­quem. La notícia de què parlo ve far­cida d'opi­ni­ons “d'experts” que defen­sen pre­ci­sa­ment la tesi contrària: ser capaç de bus­car tre­ball fora de casa era fins ara una “assig­na­tura pen­dent”, perquè els tre­ba­lla­dors esta­ven acos­tu­mats a viure en pro­pi­e­tat, cosa que pro­vo­cava “rigi­desa”. En un rapte d'entu­si­asme, el redac­tor del text remarca que els tre­ba­lla­dors fins ara “peca­ven d'immo­bi­lisme”, i l'enèsim expert rebla el clau en afir­mar que les cri­sis també “por­ten coses bones, com aquesta” de la mobi­li­tat.

Dir a la gent que la seva ciu­tat, o la seva terra, ja no estan en con­di­ci­ons d'ofe­rir-li res perquè es gua­nyi la vida és molt trist, però encara pot ser una manera de trans­me­tre una infor­mació. En canvi, pre­sen­tar-ho tot ple­gat com el súmmum de la moder­ni­tat, del dina­misme i de l'avant­guarda és un com­por­ta­ment des­ho­nest, una pràctica pública de cinisme i de mala fe. És això, el que ense­nyen a les esco­les de nego­cis? Ves per on...