‘Crear capacitats'

Una de les veus més sòlides de la filo­so­fia ame­ri­cana con­tem­porània és Martha C. Nuss­baum (1947). Recent­ment ha estat dis­tin­gida amb el Premi Príncep d'Astúries d'Huma­ni­tats, aga­fant la torxa de Howard Gard­ner, el pare de les intel·ligències múlti­ples. Nuss­baum té una sòlida for­mació en filo­so­fia grega i coneix a fons autors moderns i con­tem­po­ra­nis, però, a la vegada, és una intel·lec­tual activa que pren posició en con­flic­tes i dile­mes impor­tants de la soci­e­tat con­tem­porània. La podríem defi­nir com une phi­lo­sophe engagée tot i que aquesta expressió ha que­dat ja força en desús. Forma part de la com­plexa i bella cons­tel·lació de grans filòsofes que ha donat el segle XX: Edith Stein, María Zam­brano, Simone Weil, Han­nah Arendt, Simone de Beau­voir i Agnes Heller. A la vegada, però, manté posi­ci­ons molt dis­tants res­pecte a algu­nes d'elles pel que fa a la seva reflexió sobre la con­dició feme­nina.

En els dar­rers anys ha donat a conèixer tesis valu­o­ses sobre les neces­si­tats, les capa­ci­tats i les emo­ci­ons huma­nes que poden ser espe­ci­al­ment útils per afron­tar la crisi glo­bal que estem patint. De fet, una de les seves apor­ta­ci­ons més interes­sants ha estat rea­lit­zada amb el premi Nobel d'Eco­no­mia Amartya Sen. En un dels seus lli­bres, Crear capa­ci­tats, defi­neix l'ésser humà com una síntesi de neces­si­tats i de capa­ci­tats i entén que un govern just i intel·ligent res­pon a les neces­si­tats dels ciu­ta­dans amb eficiència i justícia, però, a la vegada, poten­cia les seves capa­ci­tats, perquè sap que, degu­da­ment desen­vo­lu­pa­des, són una ver­ta­dera riquesa per al país.

Les capa­ci­tats són potències inna­tes en la per­sona, són qua­li­tats que les fan espe­ci­al­ment valu­o­ses si són degu­da­ment exer­ci­ta­des. Capa­ci­tar les per­so­nes per fer allò que estan cri­da­des a fer i donar-los la pos­si­bi­li­tat de posar-ho en fun­ci­o­na­ment és la funció de les admi­nis­tra­ci­ons. S'expressa amb una paraula de difícil tra­ducció: empower­ment. La crisi no es resol espe­rant que passi, menys encara, espe­rant que els altres la resol­guin amb una vareta màgica. Hi ha una cores­pon­sa­bi­li­tat en joc. Alguns tenen facul­tats decisòries, altres tenen menys marge de mani­o­bra, però sola­ment es pot afron­tar si cadascú activa al màxim nivell les seves capa­ci­tats, aque­lles que té tan guar­da­des en el seu fons que ni tan sols ell és capaç de reconèixer. Les capa­ci­tats s'acti­ven quan hi ha una situ­ació que ho exi­geix, una cir­cumstància que posa els ciu­ta­dans en incer­tesa i en vul­ne­ra­bi­li­tat.

En cir­cumstàncies d'aquest tipus, ens redes­co­brim a nosal­tres matei­xos i veiem que som capaços de fer el que no crèiem rea­lit­za­ble. La crisi no es resol amb la mirada nostàlgica, fixada en tot allò que teníem i ja no tenim o bé en tot allò que érem i ja no som. No tenim l'Estat del Benes­tar que ens pensàvem tenir, ni som tan rics com ens havien fet creure, però hi ha un munt de capa­ci­tats en cada ésser humà per des­co­brir i posar en marxa.

Cadascú, però, té les seves. Són inhe­rents i no es poden impos­tar. En català ho diem d'una manera molt clara: d'allà on no n'hi ha, no en raja. El drama, però, és creure que no n'hi ha quan, de fet, n'hi ha. Aquesta mirada vic­ti­mista, der­ro­tista del ciu­tadà que limita a lle­par-se les feri­des de guerra a la cuina de casa seva men­tre renega del món, no esti­mula les capa­ci­tats. Ens cal, en pri­mer lloc, pren­dre consciència de les capa­ci­tats. Ens cal, en segon lloc, saber-les iden­ti­fi­car i, en ter­cer, poten­ciar-les. El sis­tema ha de garan­tir que tots i totes puguin des­ple­gar les seves capa­ci­tats i no ha de posar tra­ves ni difi­cul­tats al des­ple­ga­ment d'aques­tes capa­ci­tats, perquè cadascú, a la seva manera, apor­tarà riquesa a la nació.