Enigmes egipcis

El faraó va ser des­tro­nat i la piràmide ha can­viat de con­fi­gu­ració arqui­tectònica. Egipte és una democràcia amb un pre­si­dent civil, l'isla­mista Moha­med Mursi, però el futur egipci resta ple d'enig­mes. En pri­mer lloc perquè no és segur que la democràcia es man­tin­gui a l'ombra d'unes for­ces arma­des pri­vi­le­gi­a­des i here­ves de les dic­ta­du­res ante­ri­ors, i en segon lloc perquè caldrà veure si Mursi és capaç de fer com­pa­ti­ble la democràcia amb el seu propòsit decla­rat de reis­la­mit­zar Egipte. El nou pre­si­dent és, segons diuen, un home sense carisma.

L'ascensió de Mursi al si dels Ger­mans Musul­mans, que li donen suport, ha estat acom­pa­nyada de l'espec­ta­cu­lar enri­qui­ment d'alguns dels seus asso­ci­ats. El nou poder egipci és el resul­tat d'una aliança sem­blant a la que va con­duir al govern dels aia­tol·làs a l'Iran, una aliança entre religió i nego­cis, és a dir, entre la mes­quita i el basar.

Mal­grat les seves decla­ra­ci­ons de cau­tela, és impro­ba­ble que Mursi segueixi el model de l'isla­misme mode­rat de Tur­quia. El futur no es pre­senta gaire opti­mista per a algu­nes mino­ries del país, com ara els cris­ti­ans, els laics o les dones. Tan­ma­teix, l'enigma més relle­vant del futur d'Egipte serà la seva acció exte­rior. Tot i que Israel ja ha accep­tat el resul­tat de les elec­ci­ons que han por­tat Mursi al poder, és difícil creure que la victòria dels isla­mis­tes a Egipte no sigui con­tem­plada amb des­con­fiança pels isra­e­li­ans. El més lògic és que Mursi recon­si­deri la seva relació amb l'estat jueu, amb el qual està en pau des dels acords de Camp David del 1979, i que repren­gui el suport egipci per als grups pales­tins com ara Hamàs. Més enllà d'això, és difícil que el nou Egipte reis­la­mit­zat segueixi sent el bastió pro occi­den­tal que fou sota Anuar Al Sadat o Hosni Muba­rak, els dos dar­rers fara­ons de la dic­ta­dura.