Els qui no n'eren

Els grans objec­tius només són real­ment naci­o­nals si repre­sen­ten la majo­ria de la nació, amb una majo­ria social sobre la qual doni suport a la pro­posta. La inde­pendència naci­o­nal només serà un fet quan tin­gui dar­rere la majo­ria del poble català, dels cata­lans de tota la vida i dels que fa un temps van començar tota la seva vida com a cata­lans. És obvi, doncs, que, si tenim en compte que no fa pas gaire temps, els par­ti­da­ris de la inde­pendència érem mino­ria, perquè la majo­ria mani­fes­tava voler una altra cosa, ara tot can­via a una gran velo­ci­tat. Lògica­ment, el crei­xe­ment de l'inde­pen­den­tisme només s'explica pel pas cap a aquesta opció de gent que fins ara n'era contrària, indi­fe­rent, la veia com a abso­lu­ta­ment impos­si­ble o bé mai no l'havia con­si­de­rada ni ima­gi­nada seri­o­sa­ment. Fins i tot, avui, n'han esde­vin­gut ban­de­rers noms impor­tantíssims que, durant dècades, han ana­te­mit­zat amb una bar­reja de menys­preu i arrogància aquells que n'érem defen­sors: ben­vin­guts al club. La vida té aques­tes coses i per­so­nes que en el seu moment van ridi­cu­lit­zar la pos­si­bi­li­tat de la plena sobi­ra­nia, per motius diver­sos, avui reco­nei­xen que ja no ens queda altra sor­tida com a país que no sigui aquesta.

Durant més d'un segle, la política cata­lana s'ha mogut entre la dèria con­ser­va­dora de sal­var Espa­nya, arre­glar-la, moder­nit­zar-la, indus­tri­a­lit­zar-la, demo­cra­tit­zar-la, obrir-la al món i l'obsessió pro­gres­sista d'un fede­ra­lisme ingenu que mai ningú no ha rei­vin­di­cat amb plan­te­ja­ments seri­o­sos i creïbles, d'Espa­nya estant. Hem per­dut, pel cap baix, cent anys, situ­ant Cata­lu­nya al marge de totes les ona­des de cre­ació de nous estats a Europa. Una i altra opció, en l'actu­a­li­tat, fan aigües per­tot arreu, perquè han per­dut tota cre­di­bi­li­tat, després d'anys i panys de picar sobre ferro fred, inútil­ment. La dada és d'una rellevància extra­or­dinària perquè indica un canvi de tendència que, si bé la crisi d'ara l'ha accen­tuat, no ha vin­gut de cop, ni per un sol motiu, sinó com a cul­mi­nació d'un seguit de fac­tors i moti­va­ci­ons ben dife­rents, que han anat fent pòsit, de manera imper­cep­ti­ble, dia rere dia.

Hi ha els empre­sa­ris que, davant la sag­nia per­ma­nent, cons­ta­ten com les inver­si­ons de l'Estat en infra­es­truc­tu­res es fan al marge d'allà on es pro­du­eix la riquesa, no tenen res a veure amb el que cal al nos­tre tei­xit empre­ne­dor i expor­ta­dor i la vin­cu­lació amb Espa­nya, marca tòxica, ens per­ju­dica i fa per­dre opor­tu­ni­tats al món. Gent culta, que no volia anar-se'n de l'Estat i que reco­nei­xen que tal com som no hi ha lloc per a nosal­tres i, doncs, n'hem de tocar pirandó. Intel·lec­tu­als d'esquerra, ciu­ta­dans del món, fins ara ana­ci­o­nals, que veuen com no hi ha solució espa­nyola per a nosal­tres i opten per una inde­pendència naci­o­nal, no naci­o­na­lista. Fede­ra­lis­tes sin­cers que s'ado­nen que el fede­ra­lisme ha estat l'anestèsic emprat con­tra els avenços naci­o­nals. Sec­tors popu­lars can­sats de veure's pri­vats de pres­ta­ci­ons i ser­veis que tenen en altres llocs de l'Estat, pagant nosal­tres. Científics i inves­ti­ga­dors, for­mats aquí, sense altra sor­tida pro­fes­si­o­nal que l'èxode labo­ral, tot i dis­po­sar de recur­sos per a una bona tasca de recerca.

La inde­pendència serà pos­si­ble gràcies a l'adhesió dels que no eren inde­pen­den­tis­tes. Amb els que érem sem­pre, no en fèiem prou. Per això cal actuar amb intel·ligència, sumar i créixer, sense dema­nar pedigrís, única garan­tia de victòria. El pit­jor fóra que algú es cregués dipo­si­tari del foc sagrat i en fes fora els que no hi cre­ien, perquè sense ells no serem mai un país sobirà. Dit això, serà fins i tot diver­tit, quan ja tin­guem la feina feta, sen­tir les pro­cla­ma­ci­ons de fe de certs con­ver­sos i algu­nes pro­cla­mes inde­pen­den­tis­tes per part de certs mit­jans i grups de comu­ni­cació. Hi ha gent que només és dels qui gua­nyen. I els par­ti­da­ris de la inde­pendència estem ja a tocar de la victòria. Ara, només cal dis­po­sar dels lide­rat­ges naci­o­nals i els ins­tru­ments polítics adi­ents perquè comenci la festa.