Maleïda crisi

A casa meva, com a tan­tes altres, pre­o­cu­pats per la nos­tra for­mació i el nos­tre futur ens van reco­ma­nar, insis­tent­ment, pas­sar per les aules uni­ver­sitàries per asse­gu­rar-nos un futur labo­ral. Ens expli­ca­ven que el Gau­de­a­mus Igi­tur con­for­mava caràcter i que el conei­xe­ment acadèmic ens obri­ria un món ple d'opor­tu­ni­tats, millor que el d'aquells que no ho tin­drien en el seu haver. Ens deien, i així fou, que estu­diar una car­rera ens donava algun tipus de cre­den­cial que ens apla­na­ria el futur labo­ral. Allò que era veri­tat i que ens va faci­li­tar aspi­rar a un millor lloc de tre­ball que el que van tenir aquells que no van voler ( o no van poder) pas­sar per la Uni­ver­si­tat avui és una autèntica men­tida. Una fal·làcia des­co­mu­nal.

A nosal­tres ens ho van asse­gu­rar i van tenir raó. Jo ho vaig recor­dar mol­tes vega­des, quan els diu­men­ges eren tris­tos al car­rer Amigó de Bar­ce­lona i els apunts que em par­la­ven de lite­ra­tura m'allu­nya­ven, sense remei (tot i que tem­po­ral­ment), de les canyes com­par­ti­des. Ho vaig recor­dar cada Nadal i juny, quan no podia gau­dir del temps d'oci amb les ami­gues ja tre­ba­lla­do­res. Ho vaig recor­dar quan elles amb cotxe propi deci­dien quan i on anar i jo m'hi apun­tava agraïda.

I ho vaig recor­dar quan, amb la lli­cen­ci­a­tura encara per estre­nar, en la meva pri­mera oferta labo­ral, van haver d'apu­jar cate­go­ria i sou perquè con­trac­ta­ven una lli­cen­ci­ada.

D'aque­lles joves ami­gues, amb car­rera o no, cada una va triar, més o menys lliu­re­ment, el seu moment per entrar en el món labo­ral i cada una va tro­bar feina ràpida­ment.

Ara que sóc jo la que acon­se­llo, em sento impo­tent i enga­nyada perquè al jove ple d'ener­gia, il·lusió, capa­ci­tat i ganes de men­jar-se el món no li puc reco­ma­nar res que li solu­ci­oni el futur i li ser­veixi d'anco­ratge. No hi ha res que li asse­guri o li doni més pos­si­bi­li­tats de tro­bar una feina.

I el que és per­vers i tràgic és que, en aquesta dramàtica situ­ació, jo espero que els meus, que encara són molt joves, puguin esqui­var aquesta maleïda crisi i afron­tar temps millors. Desitjo, i em sento mala­ment per això, que tin­guin l'opor­tu­ni­tat que altres, més grans i que es sen­ten ampu­tats, no tenen.

Com expli­car que les nos­tres opor­tu­ni­tats van ser millors? Com jus­ti­fi­car que vam fer mala­ment les coses i que ells ni tan sols poden arre­glar-les? Com dema­nar-los que aguan­tin el tipus si no tenen sos­te­ni­dor on aixo­plu­gar-se?