La lliçó Morano

Dies pas­sats en el Senat ha succeït una cosa que em sem­bla remar­ca­ble des del punt de vista polític i social: un sena­dor del PP per Cas­te­lla i Lleó, Juan Morano, s'ha rebel·lat con­tra la dis­ci­plina de par­tit en votar en con­tra d'unes reso­lu­ci­ons que afec­ta­ven els miners de la seva terra lle­o­nesa, ara mateix en greu con­flicte amb el govern (òbvi­a­ment del PP). A qui ser­vir, als interes­sos del teu par­tit, o a les exigències del teu com­promís ètic amb la base social dels teus repre­sen­tats? Per als qui conei­xem Morano des de trenta anys enrere, res era més pre­vi­si­ble. El sena­dor lleonès és un home de con­vic­ci­ons pètries, que ha edi­fi­cat la seva car­rera política des de la volun­tat ferma d'encar­nar les neces­si­tats del seu poble; aquest com­promís sacre que ha de vin­cu­lar el polític en l'essen­cial, si és genuïnament demòcrata, amb les aspi­ra­ci­ons i drets de la comu­ni­tat repre­sen­tada per ell en les ins­ti­tu­ci­ons. Sense aquest cordó umbi­li­cal, la seva car­rera finirà ine­xo­ra­ble­ment, per enten­dre els seus repre­sen­tats que en això va la traïció. És a dir, perdrà la seva raó de ser, o sen­zi­lla­ment el des­co­pu­la­ment de vin­cle. És a dir, perdrà la seva raó de ser.

Aquesta és la lliçó de Juan Morano, defen­sar els seus en con­tra de les con­veniències de par­tit. Un veri­ta­ble dilema ètic: estar o no estar en el com­promís? Paul Krug­man ho acaba de pre­ci­sar a pre­gun­tes de Xavier Sala Martín (La Van­guar­dia, 8.​VII. 2012, pàg. 58), en refe­rir-se a un supo­sat cor­ra­lito a Espa­nya, res­pon: “Si un país estigués a la vora de l'abisme i pensés que les meves parau­les podrien fer-lo caure, segu­ra­ment mesu­ra­ria el que escric. No men­ti­ria... però pot­ser calla­ria algu­nes coses o com a mínim sua­vit­za­ria les meves parau­les... Si final­ment ocorre això que tots temem, que no és una altra cosa que un col·lapse d'Europa, no vull ser partícip d'aquest des­as­tre.” Guarda pro­porció aquesta afir­mació ètica de la veri­tat amb “la men­tida és revo­lu­cionària” de Lenin i com­pa­nyia, que van por­tar fins i tot a mani­pu­lar imat­ges i fotos al cínic Sta­lin? El dilema ètic hau­ria de ser la lle­tra A de l'abe­ce­dari polític. Qui no esti­gui dis­po­sat a sacri­fi­car-se pels seus, pel bé comú, pel benes­tar i la justícia del seu poble, per les exigències ine­xo­ra­bles del moment, pel com­pli­ment de la paraula donada i la lite­ra­li­tat del pro­grama votat, etc., millor que opti per un bor­dell o es reclo­gui en el desert. Ja sé que aquest dis­curs pot sem­blar ele­men­tal, però suc­ce­eix que s'ha embru­tat la política de tal manera que es van arri­bar a per­ver­tir les seves essències, i, en con­seqüència, cap poble creurà en els seus gover­nants si aquests no es casen amb la veri­tat; i aquesta comença per la rea­li­tat i els seus postu­lats.

El con­trari al com­promís o dilema ètic serà el man­go­neo, el mari­datge de con­veniències, l'opor­tu­nisme des­bor­dat, les con­duc­tes ambigües o equívoques. Tots conei­xem exem­ples d'indig­ni­tat en els par­tits, i en gene­ral la par­ti­tocràcia ha optat més per això que pel dilema ètic. Què és, si no, l'ús habi­tual del gre­mi­a­lisme, en la vida diària dels par­tits, en el suprem escàndol de l'ami­guisme o del nepo­tisme? Avui ser ballarí en política té premi, igual que l'“engany de pro­grama”, expressió esotèrica de cinisme de l'alcalde pro­fes­sor Tierno Galván, que els madri­lenys li van per­do­nar, de la mateixa manera que Anda­lu­sia es diver­teix amb les piru­e­tes de Javier Are­nas en el seu apol·lini esce­nari. L'opció de Morano ha seguit la via de totes les seves opci­ons polítiques ante­ri­ors: la vaga de gana en els ini­cis de la Tran­sició a Lleó per rei­vin­di­car els seus drets històrics de regne enfront de l'arbi­trisme de les auto­no­mies, la seva tenaç defensa de l'alcal­dia de Lleó, la defensa de la mine­ria, els seus punts de vista ober­ta­ment plan­te­jats en els molts anys de dipu­tat al Congrés, etc. Qui podia ima­gi­nar en l'apa­rell del par­tit que la reacció de Juan Morano con­sis­ti­ria a aban­do­nar la militància del PP i defen­sar la seva inde­pendència davant el dilema del com­promís amb la seva gent?

M'agra­da­ria veure el dia en el qual els polítics de par­tit ante­po­sin a la dis­ci­plina el com­promís, la seva consciència i els seus prin­ci­pis. Només així se sal­varà el sis­tema, i la democràcia tor­narà a ser genuïnament repre­sen­ta­tiva, i la cor­rupció s'esbor­rarà del nos­tre horitzó maleït, al qual aquests polítics de turi­fe­rari i buits d'idees ens han conduït. Sense aquesta moral de la consciència és impos­si­ble sor­tir-nos de la fos­cor de la crisi en la qual ens han sumit els lla­dres de l'eco­no­mia i els seus lacais polítics.