Aigües tèrboles

Després de la nefasta gestió de l'excon­se­ller Fran­cesc Bal­ta­sar al cap­da­vant de Medi Ambi­ent, prin­ci­pal­ment durant la crisi de la sequera, em pen­sava que les coses ja no podrien anar pit­jor, però estava ben equi­vo­cat. Els nous res­pon­sa­bles del depar­ta­ment pre­pa­ren la pri­va­tit­zació de les aigües Ter-Llo­bre­gat, que repor­tarà un bon feix de mili­ons d'euros a les arques de la Gene­ra­li­tat però dei­xarà el nos­tre pobre Ter ben eixut. Pot­ser tor­narà la guerra de l'aigua que es va ini­ciar amb la publi­cació del decret del mes de novem­bre del 1958, poste­ri­or­ment con­ver­tit en llei, segons el qual s'esta­blia una deri­vació de 12 m³/segon (poste­ri­or­ment foren 8 m³) per a les neces­si­tats de Bar­ce­lona i la seva àrea d'influència, un altre m³ per asse­gu­rar el cabal del Ter al pas per Girona, i, final­ment, la quan­ti­tat de 3 m³/segon havia d'anar aigües avall del Pas­te­ral. Segons ens recorda Narcís-Jordi Aragó en el seu lli­bre Girona ara i sem­pre, la pre­tensió de Bar­ce­lona per arre­ple­gar aigua del Ter ja ve de lluny, tant com l'any 1865, en què uns veïns de la ciu­tat com­tal varen dema­nar auto­rit­zació per extreure 1 m³/segon i deri­var-lo cap a Bar­ce­lona des de Sant Quirze de Colera. Tot i que ni aquest intent ni els altres que poste­ri­or­ment se succeïren no varen reei­xir, el fet és que la demanda de l'aigua va con­ti­nuar amb més o menys inten­si­tat fins a l'arri­bada del decret fran­quista del 1958. Val a dir que als anys sei­xanta, en plena dic­ta­dura, ins­ti­tu­ci­ons fran­quis­tes com l'Ajun­ta­ment, la Dipu­tació o la Cam­bra de Comerç, junt amb par­ti­cu­lars i nom­bro­sos regants, feren sen­tir la seva veu dis­cre­pant pel que con­si­de­ra­ven un gravíssim atemp­tat que posava en perill el futur dels con­reus del Baix Ter. El gene­ral Vigón, ales­ho­res minis­tre d'Obres Públi­ques, va pro­me­tre solem­ne­ment que es podrien regar fins a 50.000 hectàrees. Deu anys després de la pro­mesa no n'hi havia ni una i avui, 50 anys després, el nom­bre supera poc més de les qua­tre mil. De fet, és evi­dent que Bar­ce­lona sem­pre ha tin­gut els seus 8 m³/segon de l'aigua del Ter i en èpoques de sequera la des­vi­ació s'ha fet a costa de sacri­fi­car una part dels 3 m³ que per llei li cor­res­pon­dria al cabal del riu fins a la seva desem­bo­ca­dura al mar. Però, és clar, com diu en Peret, Bar­ce­lona és pode­rosa i tot s'hi val. Ara el govern dels millors pri­va­tit­zarà l'aigua, però com que el greuge no ve de Madrid segur que CiU no pro­tes­tarà i pre­fe­rirà con­ti­nuar des­vi­ant l'atenció del per­so­nal cap a les iden­ti­tats i les seves misèries.