Vint anys després és ara

Aquest juliol es com­plei­xen 20 anys de la ràtzia ins­truïda per Bal­ta­sar Garzón con­tra un grup de ciu­ta­dans d'arreu dels Països Cata­lans. Estem en una inter­secció política molt esti­mu­lant. D'una banda aquesta data ens obliga a valo­rar aque­lles deten­ci­ons i denúncies de tor­tura mai no inves­ti­ga­des per l'Estat espa­nyol. I, de l'altra, la reflexió al vol­tant d'aquells fets no pot ser, sinó, en clau de pre­sent i de futur. Des d'aquesta forma de con­duir cap enda­vant sense dei­xar de mirar pel retro­vi­sor, podem asse­gu­rar que els fets de juliol del 1992 tenen una con­tun­dent expansió política, social i simbòlica en el nos­tre pre­sent. Aquells fets van supo­sar la pèrdua d'una mirada ingènua sobre la política i sobre les pos­si­bi­li­tats de futur de molts ciu­ta­dans d'aquest país, per­se­guits per la seva con­dició de cata­lans. Aquells fets van sig­ni­fi­car la des­co­berta d'un prin­cipi de rea­li­tat que evi­den­ci­ava les bai­xes capa­ci­tats civi­lit­za­do­res d'aquest trans­ves­tisme con­cep­tual expres­sat amb el nom de democràcia espa­nyola. Va resul­tar acla­pa­ra­dor com­pro­var com tots els apa­rells de l'Estat (polític, judi­cial, poli­cial...) suma­ven esforços amb la majo­ria de mit­jans de comu­ni­cació per tan­car una aco­mo­dada versió ofi­cial que enver­nissés de necessària aque­lla ofen­siva vio­lentíssima, pròpia d'un règim auto­ri­tari. També, i em sem­bla que ho dic més en clau de pre­sent que no pas de pas­sat, va ser dolo­ro­sa­ment alliçona­dor obser­var com el grandíssim gruix de gover­nants i polítics cata­lans d'ales­ho­res va pre­fe­rir posar sor­dina a aquells fets i, així, anar tran­quil·lament a l'Estadi a inau­gu­rar, entre suors reials i poli­cies que requi­sa­ven ban­de­res qua­dri­bar­ra­des, els Jocs Olímpics de Bar­ce­lona. Després de vint anys, podria fer la impressió que els que durant aquell sinis­tre juliol del 92 vam res­pon­dre con­tra aque­lla ràtzia tota­litària érem una massa molt nom­brosa. Creure això seria per­pe­tuar un error. Una immensa part del cata­la­nisme ben­pen­sant d'ales­ho­res no es va ni moure. També van ser granítics els silen­cis d'aquests ciu­ta­dans del món amb car­net de pro­gres­sista pro­fes­si­o­nal. I a més, la figura polièdrica de Garzón va ser­vir perquè la guerra bruta, rubri­cada amb aque­lla acció, fos invi­si­ble per a gran part d'una població cata­lana sem­pre auto­se­gres­tada, que va pre­fe­rir cele­brar l'èpica reclusió de Pinoc­het a costa de no per­ce­bre què succeïa pro­sai­ca­ment aquí mateix, davant dels seus nas­sos.