Una teoria

Mig­dia, foc simul­tani en dos llocs de la Jon­quera que, segons insi­nuarà el minis­tre Felip Puig, podrien ser pro­vo­cats. S'ori­gi­nen, un en un pàrquing d'aquests que hi ha, oceànics, i l'altre a peu de car­re­tera. Fa tra­mun­ta­neta, la sufi­ci­ent. Les fla­mes, de bran­cam en bran­cam, arri­ben en pocs minuts a Agu­llana, Dar­nius, Cap­many, Biure... Pre­vi­si­bles taps en car­re­te­res i auto­pista, des­vi­a­ment de vehi­cles i, pre­vi­si­ble, col·lapse de la (única) car­re­tera que va a França per Port­bou. I resulta que quan aquesta via ja és una cinta contínua de vehi­cles que no poden avançar, un nou foc –ídem dels ante­ri­ors– emer­geix prop de la gaso­li­nera de més amunt de l'adu­a­ni­lla estada i que s'escampa pao­ro­sa­ment en l'espai d'entre Port­bou, la fron­tera i el mar. Pànic dels turis­tes, que, en xan­cle­tes i calça curta, aban­do­nen els vehi­cles i cor­ren car­re­tera avall, cap al poble. La poli­cia els fa recu­lar i la majo­ria obe­ei­xen; els que no ho fan, arri­ben a les pri­me­res cases i són ate­sos. Els altres, espa­or­dits, recu­len i pro­cu­ren arri­bar al mar; els del poble que han acu­dit a aju­dar-los els veuen en des­ban­dada, des­calços i esgar­rin­xats, i miren d'anar-los con­cen­trant a la platja del Pi, a la qual es baixa per unes esca­les llar­gues i dre­tes. La majo­ria hi arri­ben, devas­tats, les famílies sepa­ra­des, però algú, espan­tat per les fla­mes pro­pe­res, deci­deix llançar-se al mar des de l'altura sense pre­veure que l'aigua queda més lluny del que apa­renta. Dos morts al penya-segat, que caldrà sumar al ciu­tadà francès mort cre­mat a la car­re­tera, prop de l'altre incendi, i encara a una altra víctima a Agu­llana. Si són cer­tes les pre­sump­ci­ons de les auto­ri­tats, els res­pon­sa­bles dels focs han fet bona caça: qua­tre vícti­mes mor­tals, a més de les 15.000 hectàrees, gran­ges, cases, vehi­cles, etc. cre­mats.

I una anècdota que, per repe­tida, ja és cate­go­ria: els mit­jans audi­o­vi­su­als hau­rien de, com es diu vul­gar­ment, fer-s'ho mirar quan cobrei­xen –quina parau­leta!– aquesta classe d'esde­ve­ni­ments. I com una mos­tra de la quan­ti­tat d'impre­ci­si­ons i d'errors que la ignorància i les pres­ses els han fet dir, un botó: han repe­tit fins a la saci­e­tat que alguna cosa es cre­mava a Palau de Santa Eulàlia. Palau de Santa Eulàlia ha que­dat tan lluny d'aquest foc que, abans d'arri­bar-hi des de Llers i Avi­nyo­net, hau­ria hagut de cre­mar Figue­res i els pobles de Bor­rassà, Pont del Príncep, Vila­ma­lla i Gar­rigàs.

Algú, pre­vin­gut de l'equívoca ver­bor­rea que ràdios i tele­vi­si­ons solen dis­pen­sar en aquests casos, va ima­gi­nar-se que es refe­rien a Palau-saver­dera. Tam­poc era pos­si­ble si abans el foc no hagués cre­mat Sant Cli­ment, Gar­ri­gue­lla i Vilajuïga pel cap baix. Devien voler dir Palau-sur­roca, un veïnat de Ter­ra­des, afec­tat, aquest sí, pel foc.