Enemic difús

Per al·ludir-hi, no cal espe­rar que, tal dia com avui d'aquí a dos anys, es com­plei­xin els cent anys jus­tos de la data con­ven­ci­o­nal­ment assu­mida com aque­lla en què va escla­tar la gran guerra. Cap motiu no hi ha per sen­tir nostàlgia del tras­bals bèl·lic que va liqui­dar tota una època que, dit des de la naïveté ali­e­nada més que no pas des de la luci­desa càustica, va ser adjec­ti­vada amb el nom de belle.

Si no fos perquè...

Si no fos perquè, mal sigui retros­pec­ti­va­ment, sem­pre podríem exul­tar amb Apo­lli­naire pel fet d'haver vis­cut lla­vors, où finis­sa­ient les rois.

Si no fos perquè, almenys en aque­lla avi­nen­tesa, prou s'hi val­gui exal­tar la causa d'aque­lla gran nació en l'idi­oma de la qual escri­via Freud i que, sem­pre d'acord amb ell, era la que menys havia infrin­git, per com­pa­ració amb les altres, les lleis de la Huma­ni­tat.

Si no fos perquè, en defi­ni­tiva, tot i el dal­ta­baix des­fer­mat entre­mig dels naci­o­na­lis­mes bur­ge­sos deli­rants, hi havia tot de raons perquè, des de la desraó res­pec­tiva, tot­hom tingués clar qui era l'ene­mic, el seu ene­mic.

Ara, per con­tra, es demana el comú dels mor­tals, qui és l'ene­mic en l'actual con­jun­tura? En versió local: el Bit­llet, l'Estona, el Canh, l'Ata­co­na­dor, la Moli­nera? En versió inter­na­ci­o­nal: Frau Angie, els PIGS, el capi­ta­lisme (finan­cer, espe­cu­la­tiu, bor­sari)?

Hi ha res o algú en qui foca­lit­zar la culpa de tanta des­feta? Quin ene­mic més difús no és aquest que ens assola?

Altra­ment: amb certs amics, quin menes­ter hi ha d'ene­mics, pre­ci­sos o bor­ro­sos? Dos dia­ris hi ha com­par­tint una mateixa i única llen­gua. Coin­ci­dei­xen en res més? L'un orga­nitza un con­cert sonat (un foc d'ence­nalls més, però bé, tot fa caliu). L'altre li dedica un sim­ple requa­dret d'últi­mes pàgines. Entre els ene­mics dels cata­lans, no figu­ren en gran mesura bona part d'ells matei­xos?

Símptoma inequívoc de feblesa: no saber qui és l'ene­mic.