Per un tribunal penal dels drets socials

De manera pràcti­ca­ment clan­des­tina, apa­rei­xen algu­nes notícies sobre la gran epidèmia de suïcidis amb la crisi econòmica com a rere­fons. L'allau del feno­men, i el seu silen­ci­a­ment, recor­den l'època de l'opressió tota­litària del comu­nisme i alguns epi­so­dis de l'ocu­pació nazi. I de fet, l'ambi­ent hi manté nom­bro­ses coin­cidències; una atmos­fera de ter­ror per­ma­nent, una cons­tant de pro­pa­ganda gover­na­men­tal de mis­sat­ges opti­mis­tes que con­trasta amb l'arbi­tra­ri­e­tat dels fets reals, la deriva de degra­dació econòmica i per­so­nal, una intensa i impa­ra­ble des­com­po­sició social, una dinàmica de “refor­mes” con­sis­tents a estrènyer el setge con­tra la població civil i a sumir la majo­ria ciu­ta­dana en la incer­tesa, i una ter­ri­ble sen­sació d'impotència a l'hora de fer-hi front, entre una sen­sació de pro­funda orfan­dat política.

Malau­ra­da­ment, les docu­men­ta­des pro­fe­cies de Naomi Klein sobre la “doc­trina del xoc” s'han anat com­plint. L'aliança entre les grans for­tu­nes i els nuclis durs de poder, para­pe­tats rere l'ano­ni­mat del món finan­cer, i els ideòlegs neo­li­be­rals, aixo­plu­gats a sota de labo­ra­to­ris d'idees com ara la FAES, han uti­lit­zat la crisi econòmica per posar en marxa la seva obs­cura agenda política. Una agenda que té com a objec­tiu reforçar el poder dels mega-rics damunt les soci­e­tats occi­den­tals, i que empra com a mitjà l'escla­fa­ment sis­temàtic de l'estat del benes­tar, els drets soci­als, la segu­re­tat econòmica, i el propi prin­cipi d'existència digna que apa­reix a la majo­ria de cons­ti­tu­ci­ons. En altres ter­mes, assis­tim a la crema pública de la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans, sor­gida a finals de la Segona Guerra Mun­dial, com a reacció a la barbàrie nazi. Un resul­tat, d'altra banda, que féu poc feliç l'auto­ri­ta­risme anglo­saxó (i par­ti­da­ris de la lliure empresa com ara Von Hayek i Mil­ton Fri­ed­man) i encara menys els des­cen­dents d'una aris­tocràcia prus­si­ana d'antics Junkers, avui recon­ver­tits en les elits polítiques i finan­ce­res que domi­nen Ale­ma­nya. I que en el nos­tre cas compta amb l'ines­ti­ma­ble col·labo­ra­ci­o­nisme dels hereus polítics i intel·lec­tu­als del fran­quisme, i els segui­dors incon­di­ci­o­nals de Fran­cesc Cambó, altra­ment dits el “Vichy català”. Aquesta sinis­tra aliança ha deci­dit emu­lar els grups domi­nants d'un poble pro­tes­tant del nord d'Ale­ma­nya on ens han impo­sat la ver­go­nya d'una cinta blanca, tal com meta­fo­ritzà de manera pre­cisa el cine­asta Mic­hael Hae­neke a l'hora d'inda­gar sobre els orígens del nazisme.

És difícil pre­veure el futur. Tan­ma­teix, tren­ca­des totes les regles del joc, talla­des totes les línies ver­me­lles, és neces­sari plan­te­jar l'arti­cu­lació de noves alter­na­ti­ves polítiques. Unes alter­na­ti­ves que han de pas­sar per un pro­grama polític radi­cal i rup­tu­rista, que qüesti­oni d'arrel la con­fi­gu­ració vigent del sis­tema social i econòmic, en un sen­tit d'igua­li­ta­risme, de reversió del procés de reta­lla­des, de dero­gació de les invo­lu­ti­ves refor­mes econòmiques i labo­rals, que pena­litzi el capi­tal impro­duc­tiu, soci­a­litzi els béns comuns pri­va­tit­zats i col·lec­ti­vitzi el capi­tal impro­duc­tiu acu­mu­lat en poques mans. Un nou sis­tema polític fona­men­tat en la neu­tra­lit­zació dels exces­sos de diferències soci­als. I un nou model econòmic basat en el repar­ti­ment de la riquesa i el tre­ball. Més enllà d'aquest pro­grama, que hau­ria d'estar pro­ta­go­nit­zat per aquells qui han estat, a la pràctica, ban­de­jats de la democràcia de par­tits, un objec­tiu fona­men­tal i irre­nun­ci­a­ble hau­ria de con­tem­plar l'exigència de res­pon­sa­bi­li­tats res­pecte a aquest període de ter­ro­risme social que tants danys col·late­rals està cau­sant. I d'això ja en tenim un pre­ce­dent.

De la mateixa manera que a Nurem­berg es van jut­jar, de manera retro­ac­tiva i sense con­si­de­ració res­pecte de l'obediència deguda o la lega­li­tat ober­ta­ment injusta, els autors mate­ri­als i intel·lec­tu­als dels crims de guerra de la barbàrie nazi, cal plan­te­jar un procés con­tra qui avui per­pe­tra crims econòmics, amb llurs con­seqüències de des­trucció de tei­xits soci­als i existències indi­vi­du­als. Serà difícil refer les vides de per­so­nes empe­ses injus­ta­ment vers la mar­gi­nació social i la pobresa a còpia de des­no­na­ments, pri­va­tit­za­ci­ons, exclusió edu­ca­tiva, explo­tació labo­ral i deso­cu­pació endèmica. Tan­ma­teix, de la mateixa manera que Nurem­berg serví per alliçonar diver­ses gene­ra­ci­ons sobre la neces­si­tat de com­ba­tre el mal, por­tar a judici els exe­cu­tors, ins­pi­ra­dors i ava­la­dors de la des­trucció de l'estat del benes­tar ha d'esde­ve­nir un acte pedagògic de justícia i repa­ració. Enfront dels pre­va­ri­ca­dors morals que avui legis­len i reta­llen, cal plan­te­jar un tri­bu­nal penal que alliçoni noves gene­ra­ci­ons sobre les con­seqüències de bana­lit­zar els drets humans i soci­als.