Prova't

Comen­cem avui, cata­la­net, fent uns quants supòsits. Com ara que, amb feina (encara) o sense, més a pre­cari o més sobra­det, dis­po­ses durant aquests dies cani­cu­lars de més temps lliure que d'habi­tud. I que no l'esmer­ces, espor­tiu, a empas­sar-te, escar­xo­fat al sofà, cris­pe­tes i retrans­mis­si­ons olímpi­ques per tele­visió. Sinó que, ves per on, l'apro­fi­tes per mig ter­tu­li­e­jar, ara amb aquest, ara amb l'altre, també amb gent de la pròpia família, biològica o cul­tu­ral. I bé, atura't lla­vors a pen­sar mínima­ment de què hi xer­res, sobre què i com fas con­versa tu amb algú que no sigui l'efímer acom­pa­nyant d'ascen­sor (si mai n'aga­fes).

Pri­mera pedra de toc (se'n pot seguir la fili­ació que n'indica E.​H.​Carr al seu What is His­tory?): els cri­ats par­len de per­so­nes, els senyors de coses. Ente­sos ara aquells i aquests no en el sen­tit clas­sista ori­gi­nari, sinó en el de nivell cul­tu­ral: qui en té menys, no dis­posa de prou mit­jans d'abs­tracció per remun­tar més enllà d'éssers con­crets amb nom propi; qui en té més, per con­tra, sap extreure cate­go­ries de la rea­li­tat en brut i fer-la més abas­ta­ble.

Segona pedra de toc: si de per­so­nes és que s'enra­ona, de quan­tes de què no tin­gui esment coe­tani o en experiència pròpia pot dir-ne res de subs­tan­tiu la gent poc culta? I sobre quan­tes de remo­tes en l'espai i en el temps no està en canvi en con­dició d'opi­nar rao­na­da­ment qui tin­gui llums?

Ter­cera pedra de toc (a par­tir de la Lite­ra­rische Kul­tur d'E.​R.​Curtius): qui sap de lle­tra és algú capaç de veure de lluny el que és pro­per i de prop el que és llunyà. L'ille­trat viu cara-engan­xat a l'estricta visi­bi­li­tat tan­gi­ble.

I encara una altra (man­lle­vada del Glo­sari de Xènius): escau al civi­lit­zat, no pas al bàrbar, la com­petència d'iro­nit­zar sobre coses greus i la de trac­tar seri­o­sa­ment qüesti­ons frívoles.

Tu, cata­la­net que la fas petar: quin és el teu nivell?