L'ONU en xandall

Una de les for­mes més abjec­tes de naci­o­na­lisme és l'espor­tiu, que té en els jocs olímpics la seva expressió màxima. Per raons que esca­pen a la com­prensió raci­o­nal, hom espera que la gent vic­to­regi algú pel dubtós mèrit d'haver sal­tat una pol­zada més alt que un altre o haver arri­bat mig segon abans que un altre, i això men­tre voleia la ban­dera i sona l'himne d'un país que no hi té res a veure més enllà d'haver sub­ven­ci­o­nat l'entre­na­ment. És a dir que l'ale­gria del públic davant el seu com­pa­tri­ota emme­da­llat és una manera de donar per bona la des­pesa. Si un dia s'arriba a veure un aplec d'espor­tis­tes com­pe­tint a títol estric­ta­ment per­so­nal, podríem començar a creure que els qui els con­tem­plen estan de veri­tat interes­sats en la res­plen­dor de la glòria, regal del cel, que segons Píndar apa­reix en aquests moments. Fins que no passi, hau­rem de reconèixer que la gent se sent gra­ti­fi­cada només pel fet de com­par­tir amb un remot gua­nya­dor una cosa tan con­ven­ci­o­nal i venal com la naci­o­na­li­tat, i això encanta als governs. Els jocs olímpics no tenen res a veure amb cap ideal, ni ser­vei­xen per fer pau i treva. Des de Berlín 1936, pre­ludi de guer­res i exter­mini, fins a Pequín 2008, que es va cele­brar enmig de la indi­ferència gene­ral per la repressió de dis­si­dents i l'ocu­pació del Tibet, les com­pe­ti­ci­ons s'han succeït sense que dels paci­fis­tes i filantròpics plan­te­ja­ments del baró de Cou­ber­tin se'n sàpiga res. A més fa molta angúnia veure des­fi­lar dele­ga­ci­ons espor­ti­ves que vénen de països democràtics al cos­tat de les d'impe­ris i dic­ta­du­res per­fec­ta­ment con­so­li­da­des, sem­pre pre­si­di­des per un herald que és tot som­riure. Els jocs olímpics són més aviat l'ONU a l'hora del pati i en xan­dall, amb el seu mateix fes­ti­val d'hipo­cre­sies, retòrica buida i com­pla­en­ces davant règims geno­ci­des. Un dels rècords menys cele­brats després de cada joc olímpic és la xifra d'atle­tes, sobre­tot afri­cans i de l'Ori­ent mitjà, que apro­fi­ten l'avi­nen­tesa per dema­nar asil polític o sen­zi­lla­ment fugir per cames. Enguany, el depar­ta­ment d'immi­gració britànic cal­cula que, a un 2% dels qui con­cor­re­ran a Lon­dres 2012, la meda­lla que més els interessa acon­se­guir és un pro­ce­di­ment, pre­fe­ri­ble­ment legal, per poder que­dar-se en el món lliure i no haver de tor­nar als seus països. Ben mirat, val­dria més que ens fixéssim en els aspi­rants a la fuga; quant a repte i afany de superació, no es poden com­pa­rar amb els gla­di­a­dors del pòdium.