La colonització del coltan
les comunicacions i de la civilització digital i d'internet, la matèria primera fins ara més preuada ha estat el coltan
Els càlculs aproximats de mòbils actius en el món donen una xifra d'uns 6.000 milions. Gairebé tants com habitants. Si hi sumem el nombre de mòbils no actius, la xifra es multiplica ràpidament. La febre del mòbil smartphone i de les tauletes portàtils, atiada per una guerra comercial sense miraments entre les firmes multinacionals, deixa en plena foscor una de les vergonyes més execrables de la civilització digital. La resplendor del mòbil, tan orgullosament exhibida per la nova classe executiva mundial, descansa sobre els alts rendiments de l'explotació i colonització d'un recurs central, el mineral coltan, l'or blau, el capital de les noves màfies.
Coneixem per la història de quina manera els colonitzadors garanteixen els “alts rendiments” de l'explotació de les matèries primeres. Ara, en aquest punt de l'explosió de les comunicacions i de la civilització digital i d'internet, la matèria primera fins ara més preuada ha estat el coltan.
Paraula rara, desconeguda per la majoria, sense entrada als diccionaris, el coltan és un terme derivat de la contracció dels dos minerals que el formen, la columbita i la tantalita. Del coltan s'extreu el tàntal, un material òptim per a la fabricació de condensadors. Els condensadors s'utilitzen avui en infinitat d'aplicacions d'alta tecnologia: transmissors i receptors de ràdio, televisors, ordinadors, mòbils, alimentadors, consoles de videojocs, MP3 i MP4, aparells de diagnòstic mèdic, fibra òptica, satèl·lits, aplicacions militars, etc.
El gran problema, si encara es pot dir així, és que les reserves d'aquest mineral es troben en un 80% al Congo, a l'extrem oriental d'aquella antiga colònia belga, tocant a
la frontera de Ruanda. Allí, a
la província de Nord-Kivu es localitzen les mines de coltan. Malgrat aquesta riquesa natural, paradoxalment el govern del Congo no ha volgut o pogut controlar-ne l'explotació, legalitzar-la i revertir en el país uns beneficis que ja superen de molt el de les seves famoses mines de diamants.
Des dels inicis del 1996 fins avui, les dures condicions d'extracció del mineral, el control de les mines per part de grups armats i la manca d'escrúpols de les multinacionals interessades han provocat ja més de cinc milions de morts: la segona guerra del Congo, que registrà uns quatre milions de morts i acabà oficialment el 2003, fou una guerra pel coltan. Fins avui, doncs, del coltan se n'aprofiten una llarga cadena de beneficiaris: dóna feina amb sous miserables a les famílies locals –en què els nens són molt “apreciats” per picar pedra en els llocs més inaccessibles--, proporciona dòlars i armes a les guerrilles militars que controlen el territori, assegura grans beneficis als intermediaris de la matèria primera (corporacions mineres i transformadores) i esplèndids negocis als fabricants dels dispositius electrònics (amb la Xina al capdavant, amb el 50 % de la producció).
Tot això es pot saber acudint a les escasses fonts d'informació existents. Les grans companyies implicades procuren de silenciar el drama humà que s'amaga en l'origen dels gadgets electrònics. A darrere del “preu final” al consumidor hi ha dolor, sang i mort. Dos documentals recents, accessibles a Youtube –Blood in the mobile, del director danès Frank Poulsen, i Du sang dans nos portables, del francès Patrick Forestier–, ofereixen imatges i raons suficients per avaluar el conflicte des del cor de l'Àfrica.
Tanmateix la tecnologia avança i ara es comença a experimentar l'ús a gran escala de components ceràmics més barats i més eficients que els derivats del coltan. Potser assistirem aviat a la fi de l'era del coltan gràcies a la innovació. Així podrem oblidar tots, governants i guerrillers, traficants i fabricants, usuaris i multinacionals, la vergonyosa etapa de colonització del coltan a benefici de la globalització de les comunicacions i del control.
